Començo fent una reflexió global sobre el procés de descarbonització en què ens trobem immersos. Després d’observar els preus del mercat elèctric durant la primavera de 2024, amb una clara abundància de preus de l’electricitat zero o negatius, crec que tots som conscients que el procés de descarbonització és molt més que la simple incorporació de generació renovable al sector elèctric. El mercat aquesta primavera ens ha recordat que no es pot produir més electricitat renovable de la que consumim. El 2023 va tancar amb més de la meitat de la producció d’origen renovable i amb més de les tres quartes parts no emissores. Queda poc marge per descarbonitzar en l’àmbit de l’electricitat.
El repte: descarbonitzar el transport i la indústria
El repte ara es troba a descarbonitzar altres usos finals de les energies fòssils. Cal recordar que només el 25% del consum final d’energia és electricitat. El 66% correspon a combustibles fòssils, dels quals destaca el 50% del petroli, destinat principalment al transport; mentre que el gas natural representa el 16%, destinat fonamentalment a la indústria i, en menor mesura, als sectors residencial i de serveis.
Aquest és el repte: descarbonitzar el petroli i el gas natural. Una gran part d’aquest procés es durà a terme mitjançant la electrificació directa, i una altra part s’haurà de realitzar a través de la electrificació indirecta, com és l’ús de l’hidrogen i, en alguns casos, de combustibles sintètics, aprofitant sempre les bioenergies disponibles al país.
L’eficiència en la descarbonització
Però és aquí on cal prioritzar la eficiència dels processos. Un vehicle es pot descarbonitzar amb bateries, amb hidrogen o utilitzant carburants renovables. Un càlcul ràpid ens porta a la conclusió que, per alimentar 20 milions de vehicles elèctrics, necessitem una producció equivalent a 30 GW de fotovoltaica, amb una ocupació del sòl equivalent al 7% de la superfície de la Comunitat de Madrid. Si, en lloc de vehicles elèctrics, utilitzem vehicles d’hidrogen, molt més còmodes però menys eficients, necessitem uns 85 GW de fotovoltaica, ocupant una superfície equivalent al 20% de la Comunitat de Madrid. I si els alimentem amb combustibles sintètics elaborats a partir de l’hidrogen, no cal renovar la flota, però necessitem 190 GW de fotovoltaica i ocupar una superfície equivalent al 50% de la Comunitat de Madrid.
A conclusions similars arribem si analitzem els sectors residencial i de serveis. L’ús de bombes de calor requereix 9 GW de fotovoltaica. Fer-ho amb hidrogen o metà sintètic en requereix cinc vegades més. Pel que fa a la indústria, és més difícil de descarbonitzar, però una part important del seu consum sí que es pot electrificar de manera eficient.
Les bioenergies disponibles al país són clarament insuficients per substituir el consum final d’energia fòssil. Se’n podria augmentar la producció mitjançant cultius energètics, però, com bé sabem, això genera pressió sobre el sòl disponible per a la producció d’aliments i, en conseqüència, un augment dels preus; i en tercers països provoca una forta desforestació amb efectes pitjors que els que es volen resoldre. D’altra banda, la importació de residus d’origen biològic, que es podrien considerar sostenibles, detreu aquests recursos dels països d’origen, obligant-los a consumir més energies fòssils. D’aquesta manera, s’importen bioenergies però, en la pràctica, s’“exporten emissions”, i cal recordar que l’escalfament és un problema global.
La solució més eficient: l’electrificació
La conclusió a què arribem és que és primordial tenir en compte l’eficiència de les diferents alternatives de descarbonització. La solució més eficient passa sempre per la electrificació allà on sigui viable: transport per carretera, sectors residencial i de serveis, així com una part de la indústria. L’hidrogen i els seus derivats (metà, amoníac, etc.), així com els limitats recursos de bioenergies disponibles al país, han de ser l’opció escollida en els processos de més difícil electrificació: processos industrials no electrificables, transport marítim o ferroviari no electrificable, la resta de la indústria, etc. I cal reservar els carburants sintètics per descarbonitzar els sectors més difícils, com ara l’aviació, per exemple.
La clau: l’electrificació de la demanda
La clau, doncs, és la electrificació de la demanda. Tanmateix, en aquest àmbit no anem bé. Les vendes de vehicles elèctrics no acaben d’enlairar-se i fins i tot disminueixen a Espanya, probablement com a reflex dels dubtes dels conductors davant les noves tecnologies, les notícies sobre les dificultats de recàrrega en les operacions de sortida i la quimera d’anuncis sobre una disponibilitat “il·limitada” de combustibles renovables que prometen descarbonitzar el transport sense necessitat de canviar de vehicle.
El desplegament de la bomba de calor tampoc no presenta millors resultats. La subvenció de la tarifa regulada del gas durant la passada crisi energètica, mentre el focus mediàtic se centrava en els preus de l’electricitat, no ha ajudat precisament.
D’altra banda, hi ha múltiples intents de la indústria per descarbonitzar els seus processos, però sovint topen amb la barrera de la disponibilitat de la xarxa elèctrica necessària per assumir aquest creixement. La rigidesa i la lentitud en el desenvolupament de la xarxa elèctrica condueixen moltes vegades a la deslocalització cap a altres països, en alguns casos menys restrictius des del punt de vista mediambiental.
Fins i tot les oportunitats de creixement es veuen sovint truncades per aquesta escassetat de xarxa, tal com estem veient darrerament amb les barreres al desenvolupament dels centres de dades i d’altres indústries que troben greus dificultats d’implantació a Espanya.
Si no fem un cop de timó, el procés de descarbonització a Espanya s’estancarà. Si no accelerem el procés d’electrificació de la societat, no reduirem les emissions al ritme desitjat ni podrem continuar instal·lant renovables. El sector renovable s’aturarà, probablement durant anys, en una nova moratòria que podria destruir una gran part del teixit industrial que ha costat tants anys construir. I sense més renovables, no podrem continuar avançant en la descarbonització.
Espanya té una oportunitat única per convertir-se en una potència energètica i industrial (sempre, és clar, que juguem bé les nostres cartes), perquè ningú a Europa no té les nostres condicions: molt vent, moltíssim sol i allò més escàs a Europa: molt sòl. És una oportunitat que no hem de (ni podem) deixar escapar; ens hi va molt a tots.