El final del carbó

Imagineu-vos: més de 4 milions de tones de carbó, entre 30 i 40 vaixells de 300 metres d'eslora per gairebé 50 d'ample. És a dir, com si un sol vaixell contingués tres camps de futbol replets de carbó. 180.000 trajectes en camió per any.

Aquesta activitat frenètica ha estat la dinàmica de la meva vida durant una dècada a la terminal d'Endesa del port exterior de Ferrol. Una terminal que es va inaugurar el 2009, de la qual em vaig fer responsable i a la qual he estat pràcticament l'única dona entre més de 200 homes.

Aquestes instal·lacions es van construir perquè el port interior, on jo treballava des de dos anys abans, se'ns començava a quedar petit. Després de la clausura de la mina de lignit d'As Pontes, calia importar grans volums de carbó. 

Hem viscut un tràfec diari increïble, amb gruistes asseguts a 45 metres d'altura, des d'on manejaven culleres amb 35 tones de carbó. El tràfec era formidable, amb 150 camions anant i venint entre la terminal i la Central Tèrmica d'As Pontes al voltant de 1.000 vegades al dia. 

Aquesta dinàmica, però, va canviar radicalment durant els darrers tres anys: descarregàvem un parell de vaixells l'any tot esperant que es completés el tancament de la central. Els temps del carbó es van quedant enrere i ens vam posar a estudiar una manera de reinventar-nos, de començar una nova etapa en aquesta immensa terminal de càrrega a granel. De fet, és una de les més grans d'Espanya, amb unes instal·lacions fabuloses, un calat magnífic i una ubicació estratègica: ens situem dins de les rutes marítimes del nord d'Europa cap a Amèrica, cap al Mediterrani i cap a l'Àfrica.

En aquest moment compatibilitzem la necessitat de donar servei als dos grups que encara queden en operació de la central amb la participació en ofertes per a la càrrega, la descàrrega i l'emmagatzematge d'altres tràfics per a clients nous. Fins a l'acabament de l'any, haurem carregat i descarregat 20 vaixells, és a dir, 1,4 milions de tones de carbó el 2022, però també sabem que ens hem de preparar per al futur, per respondre a aquest canvi en el model energètic. 

Els reptes o les dificultats, és clar, no ens han d'intimidar. Ho he après al llarg d'aquests últims 15 anys.

Recordo, per exemple, quan un capità rus em va dir, enmig d'un temporal molt fort, que jo semblava una gallina que cuidava dels seus pollets. Ell afirmava que una de les nostres grues havia xocat contra el seu vaixell, però la meva gent m'assegurava que, a causa de la tempesta, els fets havien ocorregut justament al revés: el vaixell havia colpejat la grua. Com que confio plenament en el meu equip, no em vaig moure d'allà fins que tot es va solucionar. Així va ser. El capità no es va sortir amb la seva. I així ha estat sempre en situacions similars, que teòricament poden intimidar.

Hi havia escenaris complexos, com quan calia tractar i negociar amb vaixells procedents de països àrabs, la tripulació dels quals ni tan sols em mirava o em saludava pel fet de ser dona. O quan sorgia algun enfrontament i no em quedava més remei que posar-me molt seriosa i dir que no els deixaríem descarregar el vaixell mentre no adoptessin totes les mesures de seguretat necessàries.