Des del cor de Sierra Morena: un viatge a la central hidroelèctrica de Jándula

Vaig arribar al món hidro fa una mica més de 17 anys. Vaig aterrar amb enorme il·lusió de conèixer-lo… il·lusió que a poc a poc ha anat a més. Després d'uns primers anys d'experiència a les centrals del Guadiana, el 2011 vaig arribar a l'Agrupació Còrdova on vaig venir per gestionar algunes centrals hidroelèctriques de Jaén, Jándula i Encinarejo. Passat un temps, durant el que em vaig poder desenvolupar en altres àrees, vaig tornar a l'Agrupació Còrdova-Linares on tot havia evolucionat a una eficiència més elevada, reorganització de centrals/zones, i a una nova funció de coordinació. En certa manera, va ser tornar a casa.

Els que avui treballem en aquestes instal·lacions hem heretat, amb orgull de diverses generacions de companys, l'amor i la cura que han prestat a aquestes instal·lacions durant moltes dècades. Tota una vida. I avui mirem el futur amb l’enorme il·lusió de mantenir-les i tenir-ne cura molts anys més.

Avui dia, a la central de Jándula, coincidim treballant aquí companys amb una vida sencera darrere de les centrals hidroelèctriques, com Alfonso i Paco, que van formar part d'aquesta primera fase en la transició de l'operació manual cap a l'automatització en allò que va ser l'inici de la revolució digital; amb molts altres que hem rebut el testimoni i que, d'una manera o altra, estem units a aquesta central des que vam arribar a Endesa, com Pepe i Alejandro, que avui lidera la gestió d'aquesta central. És tot un orgull gaudir i compartir el dia a dia de la feina amb persones de tanta il·lusió per aquesta feina.

Especial afecte tinc per aquesta central de Jándula. Situada al cor de Sierra Morena, al terme municipal d'Andújar, a Jaén, dins del parc natural de la serra d'Andújar. Al km 321 de l'autovia A4 des de Madrid, s'accedeix cap a la serra buscant la via que porta al Santuari Verge del Cap, lloc emblemàtic d'aquesta zona i de gran pelegrinatge, a través d'una carretera sinuosa que es dificulta a mesura que pugem. A uns 14 km ens desviem cap a la dreta buscant la central a través d'una ruta encara més sinuosa. El camí és tortuós i arriba un moment que el ferm de l’asfalt desapareix i prenem un camí de terra. Encara ens queden 8 km, aquest camí ja ens fa intuir que ens endinsem al cor de la Serra. S'observen bous de lídia i cérvols amb normalitat i uns paratges preciosos característics d'aquestes muntanyes. 

De camí a la planta s'arriba a una zona amb una meravellosa panoràmica de la Serra on crida l'atenció el gran nombre de persones que s'acosten amb la intenció de poder veure espècies com l'àguila imperial, el mufló i, sobretot, el linx ibèric, espècie protegida i la més estimada d'aquestes terres. Animal singular, solitari i difícil d'observar per a la majoria, no ho és tant per als que treballem a aquestes centrals. És durant el clarejar i el capvespre quan és més fàcil d'observar.

En passar aquesta zona de gran bellesa, amb el Santuari Verge del Cap al fons, ens deixem caure ja veient de lluny l'embassament del Jándula. En aquest darrer trajecte, passem davant d'unes ruïnes i algunes cases que es troben en bon estat. Es tracta del poblat del Jándula. Les restes que en queden fan intuir la dimensió a l'origen, així com l'envergadura dels recursos necessaris per a la construcció de la presa als anys 20. Hi van treballar de l'ordre de 3.000 persones durant l'època de desenvolupament industrial i d'inici i apogeu del sector hidroelèctric a Espanya. 

Ens acostem ja a l'embassament del Jándula, on ens aturem a la coronació de la presa i gaudim de la bellesa d’aquest entorn i d’una sensació de tranquil·litat i harmonia especials. En contemplar l'obra de la presa, qualsevol persona s'adona ràpidament de la seva singularitat i bellesa. Aquesta instal·lació forma part del patrimoni industrial d'Andalusia i també del patrimoni natural. Va ser dissenyada per Casto Fernández-Shaw Iturralde, que va integrar l'edifici de la central a la mateixa presa, donant una solució complexa al mínim espai disponible al lloc de construcció.

El disseny mostra una figura curvilínia amb un perfil llis amb forma de tobogan seguint el curs del riu, donant lloc a una construcció excepcional de col·laboració entre enginyeria i arquitectura. A diferència de la majoria de les preses, no disposa de comportes d’alleujament, sinó que a l'obra de la presa s’hi suma, al marge dret, un llavi abocador que deriva l'aigua excessiva per un canal excavat a la muntanya. Aquesta aigua es dirigeix cap al vessant de la muntanya al marge dret, caient per la mateixa segons la seva pròpia naturalesa. En èpoques d'abocament, la imatge del conjunt és impactant, amb l'aigua caient per la muntanya davant del peu de presa.

Després de contemplar l'obra, encara ens queda un últim camí fins a la central. És un camí a peu que porta fins a la base de la presa i que salva un desnivell de 70 m aproximadament. Una mostra més de l’activitat diària d’aquesta central, que només els que viuen el seu dia a dia saben de les dificultats i esforç que suposa viure-la i gaudir-la. 

Un cop dins de la planta mantenim la sensació de la seva diferència respecte a la resta de plantes. Formada per un entramat de sales i 6 nivells, el dia a dia a aquesta central es fa complex per aquesta orografia. Molts dels dies són llargs, però al capvespre es pot gaudir de moments d'enorme bellesa de la natura, i contemplar alguns dels animals més especials de la zona, com ara cabres munteses, fins i tot travessant el mateix mur de la presa d’un extrem a l’altre. Costa imaginar-ho fins que les veus creuar sense caure per una paret gairebé vertical. Fins i tot, en algunes ocasions, les trobem a la mateixa porta de la central. O podem arribar a descobrir el linx ibèric als voltants de la presa i al camí de tornada.

En acabar la jornada, sempre tornem després d'un intens dia de treball. Al dia a dia, de vegades es fa complicat gaudir de tota aquesta bellesa que ens envolta. És el temps qui ens fa posar en valor l'esforç dels que treballem en aquesta central i, sens dubte, les seves complexitats la fan molt especial per a tots els qui vivim prop i dins d’ella. Per això, mantenim aquesta il·lusió que ens porta a cuidar-la com s’ha fet des del seu inici, mirant amb gran motivació la transició energètica que vivim i amb la seguretat que suposem un pilar estratègic de futur per a la generació elèctrica i el medi ambient.

Luciano García Sánchez

Responsable de l’Agrupació de centrals hidroelèctriques Córdoba-Linares d’Endesa