12 juliol 2024

El hit de l’estiu, festivals sostenibles?

El verano es la época perfecta para disfrutar de los festivales musicales. Cada vez hay más y cada vez se anuncian más sus compromisos con la sostenibilidad. Pero ¿qué es realmente un festival sostenible?

Por Nuria Díaz Díaz

URLREPLACE

Enlace copiado

En aquesta època de l’any, tan plena de festivals de música arreu del territori i en un moment en què és cada vegada més habitual sentir promotors i organitzadors afirmar que el seu festival és un festival sostenible, és important que ens aturem i reflexionem sobre algunes qüestions: què és realment un festival sostenible? En cas que ho sigui, quines característiques hauria de reunir? Tenint en compte aquestes premisses, avui dia, realment podem parlar de festivals sostenibles? I, sobretot i el més important, cap a on ens hem d’encaminar perquè la indústria de la música en viu avanci de manera ferma i segura cap a un futur més sostenible?

Doncs bé, plantejades aquestes qüestions, entrem en matèria. Un esdeveniment sostenible i, per extensió, un festival sostenible és aquell que, basant-nos en la definició del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), “ha estat dissenyat, organitzat i desenvolupat de manera que es minimitzin els possibles impactes ambientals negatius, i que deixi un llegat beneficiós per a la comunitat amfitriona i per a totes les persones implicades”. Dit així, podria semblar una cosa molt senzilla d’aconseguir en el moment en què es posessin en marxa dues o tres mesures orientades a prevenir o reduir els impactes sobre el medi ambient, amb més o menys profunditat.

Tanmateix, com a professional del sector i amb una certa experiència acumulada al llarg de diversos lustres, discrepo plenament d’aquesta interpretació. Per poder parlar de sostenibilitat en els festivals o en qualsevol altra tipologia d’esdeveniment, caldria fer una valoració molt més global i transversal. Per fer-ho, hauríem de:

Ampliar l’abast de les nostres metes i objectius,
Intentar abordar de manera molt més ambiciosa l’equilibri entre les tres dimensions de la sostenibilitat: l’ambiental, la social i l’econòmica,
Integrar, per tant, en les estratègies i els plans d’acció dels festivals, tots o gairebé tots els aspectes que, de manera directa o indirecta, afecten aquestes tres dimensions.

Per tot això, considero necessari un enfocament que entengui la sostenibilitat com un camí i no com un simple acte de voluntat. No tots els festivals poden ser considerats sostenibles. Només aquells que realment fan un esforç per integrar un sistema de gestió de la sostenibilitat en la seva planificació i operativa, amb un equip humà suficient, format, capacitat i professional que vetlli per implementar les mesures més adequades, eficients i efectives segons cada cas i tipologia de festival. Des de la connexió a la xarxa elèctrica; el foment del transport públic i compartit; la implantació de sistemes de gots reutilitzables, retornables i rentables per allargar-ne la vida útil en futures edicions; el consum de begudes a partir de barrils i envasos retornables; la reducció de l’oferta càrnia i del menjar ràpid als punts de restauració; o la integració de mesures que garanteixin l’accessibilitat universal i la igualtat i diversitat de gènere, per citar només alguns exemples.

Autobús sostenible de El jardín de las Delicias.

És cert que, a diferència de fa només tres o quatre anys, avui dia ja són uns quants els festivals que, a més de presentar-nos el seu cap de cartell o proposta artística, també exposen les seves mesures socials i/o ambientals. Un avenç real i indiscutible, perquè almenys ja va calant entre tots ells la importància de tenir en compte aquestes qüestions. Ja són conscients que cal demostrar que cal retornar part del que es pren, ja sigui en forma de salut per al planeta, de retorn positiu a la comunitat amfitriona o d’integració social, per posar només alguns exemples. I això, insisteixo, és indiscutiblement positiu, especialment si ho comparem amb fa només uns anys, quan gairebé ningú —o molt pocs— es plantejava integrar aquestes accions o mesures en el seu festival. Aleshores, només es veia el cost econòmic que tot això comportava, sense valorar res més.

Per tant, considero que ens trobem en un moment crucial en què conflueixen diferents camins i que, en funció de cap a quin ens dirigim, podrem parlar amb més sentit de si el sector realment avança pel bon camí o si, per contra, s’encamina en una direcció equivocada. Per no errar en el rumb que prenguem, crec que és fonamental repensar, en certa manera, el model de festival que volem, no només des del punt de vista dels promotors, sinó també dels assistents i de les institucions públiques, que tan sovint aporten diners públics per sostenir allò que no és sostenible. Igualment, considero imprescindible comptar amb professionals formats i capacitats, no només per aplicar les millors mesures en cada cas segons les característiques i la idiosincràsia de cada esdeveniment, sinó també per saber reconèixer errors i debilitats, de manera que es pugui garantir la millora contínua en els plans de gestió de la sostenibilitat dels festivals.

I, per descomptat, penso que també cal que l’Administració pública, així com els patrocinadors, els artistes i els assistents, comencin a exigir i, per què no, també a verificar els bons propòsits que tothom comunica i afirma dur a terme, ja sigui mitjançant l’aportació d’informes i memòries de sostenibilitat elaborats a partir d’evidències i justificacions i, alhora, avalats per professionals o auditors externs, perquè la profunditat de les estratègies i els plans d’acció permeti, en un futur no gaire llunyà, parlar amb rigor i propietat de festivals més sostenibles.

Tant de bo tot el camí recorregut en la bona direcció sigui la base real per construir i avançar de manera positiva, aprenent fins i tot dels errors —per què no—, per crear un veritable teixit musical i cultural divers, amb valors, responsable, solidari, integrador i, per tant, més sostenible des del punt de vista social, econòmic i mediambiental.