Què és això del bedroom pop?

"No tengo mucho, no te voy a mentir / No tengo una mansión / Vivo en un piso pequeño con una habitación". Sense pretendre-ho, aquestes estrofes de Cupido en un dels seus hits, 'Milhouse', podrien resumir l'essència del bedroom pop. Irresistible melodia pop per a un retrat generacional encertat, que projecta molt més entusiasme que possibilitats. La banda formada pel cantant de trap Pimp Flaco i els components de Solo Astra ens convidava així a entrar al seu món encantador i naïf on tot és possible i, el que és més important, que neix i s'expandeix dins dels límits de la nostra habitació.

I si no fos per aquí, què seria llavors això del bedroom pop? Doncs per poc que rasquem, i si som estrictes, topem amb un gènere que no és un gènere. Com passa amb moltes altres tendències de la cultura popular, seria debatible, si més no, el fet d'identificar el bedroom pop com un estil musical concret, i ja hi ha artistes i actors de la indústria musical que el rebutgen. L'amor/odi etern per les etiquetes, què us hem d'explicar a vosaltres, music lovers.

Però podem depurar el concepte, i entre els seus trets més característics ens trobem davant de tot un esperit Do It Yourself amb una producció minimalista, per no dir amateur, tendent al Lo-Fi i, encara que no obligatòriament, també a les melodies pop. Això deixa fora, de moment, Metallica i l'Orquestra Simfònica de Viena, així que ara, i ja més en petit comitè, confessem que això de "bedroom" és més aviat una idea. Un espai simbòlic d'intimitat en què la perícia musical no és tan important com la necessitat d'expressar els pensaments més introspectius.

Parlem de perícia musical sense generalitzar, però és que això de tenir molta barra sens dubte suma punts. Ni parlar-ne d'esperar a tenir dominat un instrument per llançar-se a la piscina, que el temps vola! Així, amb desvergonyiment i il·lusió, han sorgit referents com Billie Eilish, Sports, la noruega Girl in Red o Clairo, una nova generació d'artistes que no tenia pensat esperar a accedir a grans estudis de gravació per començar a donar curs a les seves cançons. 

Sense anar tan lluny ens venen fàcilment noms associats al concepte, com ara Cariño, Rojuu, Marcelo Criminal o Casero. Projectes que, partint de diferents coordenades i amb diferents objectius, comparteixen una filosofia i estètica sonora. No es tracta tan sols de cenyir-se a la gravació casolana, ja que els esmentats Cupido es manegen ja en lligues superiors mentre artistes emergents com  Laura Katze amb prou feines acumulen un parell de cançons a Spotify. I la sensació és similar.

Un nou llenguatge. Una forma de ser i de fer, i, en definitiva, una senya d'identitat d'una generació Z tan divertida com, de vegades, indesxifrable. El concepte bedroom pop, potenciat amb força en la dècada dels 2010 per necessitat o com una mera decisió estètica, va tenir un repunt encara més gran a causa de les circumstàncies derivades del confinament, amb les webcams funcionant al màxim i tota una nova generació d'artistes que bregava amb el tancament recorrent a la frescor i la creativitat. Quin remei.

L'aparició i el desenvolupament fulgurant d'Internet a finals del segle passat, juntament amb la democratització tecnològica, han igualat les possibilitats i els accessos a la producció i publicació de música, alleujant sobre manera el coll d'ampolla que abans suposaven els estudis tradicionals i el filtre dels segells discogràfics. Una cosa semblant a l'esperit del fanzín aplicat a la música, sense grans pretensions comercials en un principi. L'apoderament que suposa la possibilitat de registrar la teva música amb una qualitat més que acceptable va ser el brou de cultiu ideal per a una nova fornada de músics amb alguna cosa a dir.