{{article.title}}
Un nou horitzó
El meu pare té una foto construint la primera columna i la meva intenció és fer la mateixa foto enderrocant l'última.
Tenia quinze anys quan ens vam mudar tots a Andorra, a Terol, seguint el meu pare. Ell va venir el 1978 a ajudar a construir la central tèrmica i després es va quedar treballant aquí per a Endesa. Com tot pare orgullós de la seva feina, em portava a veure com s'aixecava la planta. He seguit amb el seu llegat, però el que ell va aixecar, ara jo ho estic enderrocant.
És un treball amb repercussions sentimentals profundes, perquè el que estic fent és tancar el cicle. Tirar a terra la central és com demolir la meva casa. Així ho sento, perquè conec cada aparell, cada element, cada racó, des dels meus temps d'universitat. Estava fent la carrera d'Enginyeria Electrònica i, gràcies a la intervenció del meu pare, cada quinze dies recorria els diferents llocs de treball, aprenent com es feia la feina per aquí.
Per això he de contenir les llàgrimes en aquest procés que ha tingut com a punt àlgid la voladura de les tres torres de refrigeració icòniques.


Icones de la regió
Van ser la imatge de la comarca, el que es veia des de molt lluny, des de molts pobles del voltant. Si a un nen li demanes que dissenyi la central, dibuixarà les tres torres i la xemeneia. Era l'emblema de la zona, el que ens diferenciava.
Representen el creixement i la dinamització de la regió, la transformació d'una zona trista, pobra i deprimida en una de les més riques d'Aragó, amb una de les rendes per càpita més altes de la comunitat autònoma.
“Els preparatius de la demolició van durar mesos, el moment àlgid no ha durat gens. Ha estat com la sortida de la Fórmula 1: si parpellejaves, te la perdies”.
Van ser un element visual i molt passiu. És a dir, als que treballem en una central tèrmica no ens sol donar feina o causar problemes. Però no per això deixen de ser un component molt necessari a la planta.
És per on es veia sortir el vapor, una petita porció d'aigua que es perd durant el procés de generació d'energia. "Nosaltres som els que fem els núvols", li explicava al meu fill. I aquí, en l'estalvi d'aigua, és on rau tota la importància de les torres de refrigeració.
“Nosaltres som els que fem els núvols", li explicava al meu fill. I aquí, en l'estalvi d'aigua, és on rau tota la importància de les torres de refrigeració”.
Les torres refredaven i condensaven la major part del vapor d'aigua originat durant la crema del carbó que fa moure la turbina, la responsable de produir electricitat. D'aquesta manera, podem reaprofitar una quantitat ingent d'aigua que, si no fos per les torres, seria llançada a l'atmosfera.
Les torres van ser, de fet, un símbol tan arrelat a la regió que no han estat poques les propostes que van sorgir per evitar-ne la demolició: pintar-les de colors perquè quedessin com a monument artístic, posar-hi unes tirolines... Però eren idees inviables. Hauria calgut manteniment i, sobretot, vigilància constant perquè no es fessin bogeries des de dalt dels seus 107 metres. A més, Endesa ha de retornar la zona tal com la va trobar abans de la construcció de la central, i el formigó de les torres serà reaprofitat per reomplir les galeries subterrànies.


Testimonis de la voladura
Però aquesta fase ja és passat. El desmantellament de les torres és una cosa acceptada i, naturalment, tots han volgut ser testimonis de la seva voladura. Ha estat un gran esdeveniment, dels que es veuen a les pel·lícules.
S'han detonat 2,5 quilos de cordons explosius instal·lats en 40 petites piscines inflables situades al voltant de cada torre. La gran pantalla d'aigua que s'ha produït s'ha encarregat d'absorbir part de la pols provocada per la voladura.
Però això no és tot: hem fet servir estructures metàl·liques embolicades en teixits d'alta tecnologia i bales de palla! Sí, 364 bales de palla premsada, és a dir, més de 115 tones de farratge envoltant les torres per mitigar l'impacte provocat pel seu enderrocament.


Ha estat un projecte pensat al mil·límetre, perquè la voladura sigui totalment segura. Els treballs previs, de fet, van començar fa vuit mesos. S'ha separat l'estructura externa de les torres de la interna, s'ha eliminat l'amiant i s'han substituït les lluminàries de mercuri, enceses constantment per evitar que helicòpters i avions s'hi xoquin, per bombetes led que, amb la voladura, no contaminaran el sòl.
Però si els preparatius van durar mesos, el moment àlgid no ha durat gens. Ha estat com la sortida de la Fórmula 1: si parpellejaves, te la perdies.
“Los preparativos de la demolición duraron meses, el momento cumbre no ha durado nada. Ha sido como la salida de la Fórmula 1: si parpadeabas, te la perdías”.


La gent em preguntava com es registraria aquest moment, perquè voldran veure'l i reveure'l a càmera lenta. S'ha gravat tot amb drons que han volat al costat de les torres en l'instant precís de la implosió.
Un moment històric que tots han aplaudit i que jo he sentit en el més profund. Li ensenyaré al meu pare el vídeo de la voladura, com ja li he mostrat gravacions del desmantellament d'altres zones de la central. Ell, malgrat els ictus que ha patit, entén i reconeix elements com "la càmera estanca de la planta 8", em va dir, encara que no fos capaç de recordar el nom del seu net en aquell moment. Què n'és, de complexa, la memòria humana!
Ell ha passat 22 anys de la seva vida a la central i jo, 35. El meu pare té una foto construint la primera columna i la meva intenció és fer la mateixa foto enderrocant l'última.
José Antonio Capellán Salomón
Supervisor de Demolició i supervisor elèctric de la Central Tèrmica de Terol.
Contingut relacionat
El llegat que serem
"El llegat que serem" és un reflex de la transició energètica justa a Espanya a través dels seus protagonistes.
Es tracta d'un projecte patrocinat per Endesa i creat pel fotògraf documental Álvaro Ybarra Zavala. Álvaro està sent testimoni del nostre procés de canvi, explicant, a través de les seves fotografies, les històries de les persones que veritablement són protagonistes d'aquest canvi.