La fàbrica de la llum

—Érem com una família.

—Pensa que ens havíem de suportar moltes hores al dia i en condicions que requerien esforços titànics.

Un dron aterra a l’aparcament de la central hidroelèctrica Salto de Dúrcal, que figura als actius d’Endesa des del 1991, quan la companyia elèctrica va tancar l’adquisició de Sevillana de la Electricidad. A la planta alta de l’edifici, en una sala de reunions, Bernabé Rispal, el responsable de l’agrupació de Granada i Jesús Muñoz, el tècnic superior, conversen amb uns convidats especials. Diego Parejo, José Vílchez i José Manuel Melguizo fa pocs anys que estan jubilats, després de tota una vida dedicada a la producció d’energia hidroelèctrica. Són de la zona i van conèixer a fons què implicava treballar en aquesta central, a la qual tothom de la vall de Lecrín coneix com la "fàbrica de la llum".

—La central va néixer —explica José Manuel— per donar electricitat a una espècie de telefèric que unia el port de Motril amb Dúrcal i que servia per importar i exportar béns a tota la vall. El terreny era tan complex que el telefèric va ser la solució més senzilla.

—Abans la feina en una central així era molt diferent. Treballàvem en torns tancats per garantir l’operativa —comenta Diego Parejo—.

—A la cambra de càrrega —apunta José Vílchez— hi havia un habitatge i el que hi era no tenia relleu, quedava totalment aïllat. En el passat fins i tot havien patit la visita de bandolers.

—I era una fita de l’enginyeria. Va ser el salt més gran d’Espanya. És una central de poc cabal i molta pressió: 76 quilos/cm². També té un manteniment diferent, perquè porta molt arrossegament de material i es desgasten els equips.

—Recordo que hi havia dos operadors de màquina i un operador de quadre… I moltes vegades érem colles de quatre o cinc per reparar alguna avaria al canal. De sobte t’adonaves que deixava d’arribar l’aigua i s’havia de pujar. O era a la cambra de càrrega o al llarg del canal i ens havíem d’espavilar amb enginy per poder reparar les avaries.

—Un cop vam haver de refer un pont que es va emportar una crescuda.

—I us en recordeu, de com t’examinaven per entrar?

—Era a Sevilla. A mi em van examinar en un bar, però el temari era molt complet, tot i que on després aprenies de debò era aquí.

—Jo vaig néixer amb això —diu Vílchez—. La primera vegada que vaig entrar devia tenir 8 anys. El meu pare i el meu avi treballaven aquí. I s’havien construït unes coves just allà al davant [assenyala amb el dit, indicant la direcció] per poder rentar la roba.

—I això estava obert tot el dia —explica Melguizo—. Les famílies entràvem i sortíem de la central com si fos casa nostra.

El soroll del dron cobreix el cel. Un cel que llueix serè sobre el vessant de la muntanya a la frontera del Parc Nacional de Sierra Nevada. El termòmetre està insuportable. A estones supera els 35 graus. Francisco Rus pilota el prototip. Té 34 anys i pertany a una nova generació dins del món hidro, amb unitats operatives que es van desplaçant a cada central en funció de les necessitats que marquen l’operació i el seu manteniment. Avui pràcticament tot es controla en remot i la revisió rutinària dels punts sensibles d’aquestes instal·lacions es fa amb l’ajuda d’un equip avançat que queda suspès a l’aire amb la mateixa facilitat que un vaixell flota al mar.

L’únic que de moment no pot reemplaçar la càmera col·locada en aquesta estructura de pes ploma és la capacitat de l’ull humà per detectar i processar qualsevol anomalia. L’aparell que controla Rus fa el recorregut des de baix fins a dalt, en el sentit invers al que fa l’aigua quan es precipita des de la cambra de càrrega. El dron s’enfila des de la cota 851,65, on hi ha els dos grups Pelton amb una potència instal·lada de 3 MW, fins als 1.619,80 metres, on comencen, a través de la canonada forçada, els dos quilòmetres i escaig de salt. És un pas cap al buit de 768 metres de desnivell i als anys vint del segle passat, quan es va construir la central, va ser un dels més importants de l’època.

La morfologia del terreny va canviant en funció de l’altitud i la humitat del sòl. Farigola, ametllers, pollancres i arç blanc es van combinant per donar al relleu aquest aspecte tan característic d’un dels llocs de muntanya més significatius de la península Ibèrica. A pocs metres de la presa d’aigua, on hi ha una petita presa que domestica el riu Dúrcal, s’erigeix una frondosa roureda ideal per refugiar-se de la calor.

Rus avisa que està a punt de parar el grup que encara quedava en servei. El nivell del dipòsit superior és mínim i la pressió ja no és suficient per moure la turbina. A finals de juliol es tanca la temporada. Caldrà esperar que l’hivern torni a acariciar els cims i els deixi coberts de neu perquè les màquines es posin de nou en marxa.

—En alguna reparació del canal de conducció [la canalització de 8.643 metres que uneix la presa d’aigua amb la cambra de càrrega] ens havíem quedat enterrats de neu fins a la cintura —explica Vílchez—.  

—O calia contractar animals de càrrega per portar peces i eines fins als llocs més remots.

El salt tèrmic entre estiu i hivern supera els 40 graus en alguns punts d’aquest entorn tan peculiar. De fet, durant la construcció de la central es van obrir fins a quatre quilòmetres de pistes per poder mobilitzar tot el material i es va decidir que la canonada forçada aniria enterrada per protegir-la d’una climatologia extrema, que requeria una adaptació especial als operaris i que va anar forjant entre ells un vincle més enllà de l’estrictament laboral.