Rapa

— Heu vist la sèrie?

— A mi el que més em va agradar és com tracten les relacions personals. Ho claven. Però no els va quedar gaire vistós... Podrien haver-ne tret més profit... Hi ha altres rapes més conegudes, però pel que ens diu la gent que ve a veure-la, aquesta és més... no sé com dir-ho... autèntica, potser seria la paraula.

A Jorge Bellón se li il·lumina la cara.

— Al poble tots donem un cop de mà perquè no es perdi la tradició, perquè és com una de les últimes coses que ens connecten a un món que desapareix... Els joves ja només volen estar enganxats a una pantalla...

— Aquesta forma de vida es mor. Tinc clar que quan nosaltres no hi siguem no hi haurà ningú que vingui al munt, que en tingui cura, que el mantingui net... Ara es parla molt dels incendis... Encara que aquí, si estigués dies sense ploure, no cremaria ni un "ferrado".

És un dia d'estiu, però els núvols que recorren el penya-segat des del mar s'han instal·lat a la serra i cobreixen tot el que troben al seu voltant. Els 150 aerogeneradors que componen els parcs d'A Capelada i San Andrés de Teixido, a la província de la Corunya, es difuminen en el que sembla un oceà de cotó. Mentrestant, l'herba, tallada al mil·límetre amb la precisió d'un camp de futbol, es va xopant. Jose Antonio Bouza recolza l'esquena al seu cotxe. Està aturat en un dels camins de terra que es van construir per vertebrar les 664 hectàrees que ocupen aquestes dues instal·lacions eòliques d'Endesa. Observa amb atenció un ramat de cavalls que pasturen just al davant, que es mouen a càmera lenta sobre un petit turó.

— Dels 500 cavalls de ramaderia que hi ha en aquesta zona, 200 són seus... [fa una petita pausa com per deixar-nos processar la dada] Els coneix tots pel nom i sap perfectament on són en cada moment.

— No té cap mèrit. Només cal tenir-ne ganes i venir al munt. És bonic, però és dur, perquè et passes la vida aquí, al costat dels animals, amb infinitat de preocupacions, i al final et queda poc a la butxaca.

— Tu no podries fer una altra cosa... tu vas néixer muntant a cavall.

A José Antonio Bouza l'acompanya Jorge Bellón. A Jorge li brollen les paraules gairebé sense voler. Regenta una botiga d'artesania al poble de San Andrés de Teixido, a l'ajuntament de Cedeira, on ja només resideixen 30 persones. San Andrés és alguna cosa més que un petit nucli enclavat enmig d'una paret de 613 metres sobre l'Atlàntic. És un lloc de pelegrinatge i de culte. El seu santuari rep cada any milers de visitants per complir la tradició de veure'l abans de viu que de mort.

La llegenda diu que l'embarcació a la qual viatjava sant Andreu va encallar just al peu dels penya-segats més alts de l'Europa continental. No va poder suportar un dels freqüents temporals que agiten aquesta costa escarpada i, de ben segur, va acabar amb la quilla al sol. De fet, segons el relat mitològic, el buc del vaixell, avui ja petrificat, dona forma a la més gran de les illes Gabeiras, un dels dos petits illots que es localitzen amb un cop d'ull sota les últimes cases d'aquesta localitat singular.

Quan sant Andreu va comprovar que no podria continuar la travessia i que aquell remot lloc acabaria sent la seva destinació final, es va queixar a Déu per no haver-li donat un temple tan vistós com el que tenia sant Jaume, amb una catedral espectacular. Li assegurava que ningú no l'aniria a visitar a un lloc tan apartat. Déu li va dir que no es preocupés, que donaria l'ordre per obligar qui no el fos a veure de viu, que hi fos de mort. «Si és de mort, són tres vegades les que cal venir», matisa Jorge Bellón.

La intensa humitat que ha portat el vent del nord-est s'ha convertit en una pluja fina que comença a calar. Ens fiquem al cotxe i arrenquem. La pista fa ziga-zaga per la serra i va canviant de nivell com una muntanya russa fins que coronem una petita pendent. Al fons, l'edifici de la subestació elèctrica que s'encarrega de projectar l'energia que generen els dos parcs eòlics a la xarxa. És d'espais amplis, amb una zona principal destinada a arreplegar materials per a les tasques de manteniment dels aerogeneradors. A la planta alta hi ha les oficines. I allà, a la sala de reunions, ens hi espera Miguel Freire.

Miguel és un home corpulent, de veu pausada i reflexiva. Quan et parla, fa la impressió que sempre serà capaç de trobar la solució a qualsevol problema i, si no, saps que sabrà relativitzar-lo. Va néixer a Mañón, a menys d'una hora de camí de la subestació, des d'on coordina l'operació i el manteniment de San Andrés i A Capelada.

— Al meu parer, els que utilitzem aquest espai formem una comunitat de veïns, en la qual l'important és ajudar-nos els uns als altres. Nosaltres sempre tenim gent treballant per la zona i si veiem alguna cosa estranya en un animal, alguna cosa que ens cridi l'atenció, avisem els ramaders i ells fan el mateix quan observen que alguna de les nostres màquines no funciona correctament.

— Tots hi guanyem.

Li respon José Antonio Bouza. L'ambient és distès i la conversa prossegueix sense dificultat.

— Penso que a vosaltres l'ús dels camins que es van obrir per als parcs us facilita la feina...

— Sense aquests camins, ser ramader aquí seria impossible. Perquè us en feu una idea, abans amb 50 cavalls ja tenies una explotació rendible. Dels cavalls se n'aprofitava tot, des de la carn fins al pèl per als matalassos o coixins. Tanmateix, actualment només queda la carn i amb menys de 200 caps de bestiar seria impossible que compensés el temps que els dediquem pels diners que generen. I si no tinguéssim els camins, si haguéssim d'anar a peu... Hi ha gent que compatibilitza feines, que té el bestiar i una altra professió, però això... [fa un lleuger gest de desaprovació, com de qui no veu clar que aquesta fórmula hagi de resultar].

I, sense proposar-s'ho, entren en el tema del moment: la rapa das bestas. Al principi de l'estiu, els ramaders fixen un dia per aprofitar l'arribada de la calor i conduir, a poc a poc, tots els cavalls que pasturen en llibertat a un mateix punt on els tallen les crins i els desparasiten. Són dies que alliberen imatges que impressionen. Treballen tots units, amb el suport de gent del poble com Jorge Bellón i ramaders d'altres zones. I ja s'ha convertit en alguna cosa més que un atractiu turístic, és una senya d'identitat. 

Sortim fora de la subestació. Els aerogeneradors giren amagats entre els núvols. Els cavalls s'agrupen al voltant.

José Antonio Bouza

Ramader d'A Capelada.

Jorge Bellón

Veí de San Andrés de Teixido.

Miguel Freire

Cap de parc d'Enel Green Power España a San Andrés de Teixido i A Capelada.