As Pontes

Va ser un dissabte de juliol del 1986. Jo estava en ple examen d'unes oposicions per a l'ensenyament, a Vigo, quan em van trucar des d'Endesa, que aleshores era l'Empresa Nacional de Electricidad. Buscaven els primers de la promoció d'Enginyeria per fer-nos un contracte de pràctiques.

Vaig deixar el disseny de la vàlvula amb què m'estava barallant i vaig sortir de l'aula per parlar per telèfon sota la vigilància constant d'un funcionari. Em van dir que havia de prendre la decisió allà mateix per començar aquell dilluns a As Pontes. As Pontes? Ni tan sols sabia el que era. I tot el que sabia sobre centrals tèrmiques eren set fulls d'uns apunts. Però vaig decidir llançar-me a aquella aventura.

El viatge des d'Ourense, la meva casa, em va ocupar tot el diumenge. Un autobús fins a Lugo, un altre fins a Villalba i, per fi, després de l'últim transbord, As Pontes, a la llunyania, ja començava a destacar a l'horitzó per la impressionant xemeneia, amb el seu plomall sempre fumejant. Així arribava, amb 23 anys i totes les ganes, a l'aleshores aïllat, i més aviat lleig, poble industrial d'As Pontes, amb el seu espectacular complex miner-elèctric.

No és que la situació geogràfica fos dolenta, està amb prou feines a 30 quilòmetres de la costa, però les comunicacions eren força complicades. Tardaves unes dues hores a recórrer els 60 quilòmetres que separen As Pontes de la Corunya o de Lugo.

Era un poble d'al·luvió que, de sobte, va passar de tenir molt pocs habitants a 15.000; gent jove, procedent de molts indrets del país, pràcticament tots treballadors d'Endesa i de les companyies contractistes, que explotaven la mineria i la central tèrmica.

La sala de control

Així doncs, el dilluns em vaig presentar a la central i em van portar directament a la sala de control, on treballaria com a operador de quadre en pràctiques. Em vaig paralitzat en veure aquell quadre de comandament de 18 metres de llarg, tot ple de llums verds, taronges, vermells, botons, amperímetres, quadres indicadors, registradors, equips de mesura, controlat per una sola persona. No vaig tenir clar si algun dia aconseguiria dominar-ho.

Però vaig aprendre ràpid. En quatre mesos d'una intensa formació i gràcies a un gran companyonia, ja podia operar-lo. Em vaig trobar amb un ambient molt bo de treball, d'una relació estretíssima. No hi havia diferències entre caps i operaris. Els primers miraven d'ajudar els altres per tirar les coses endavant i superar les dificultats. I eren moltes, perquè la tecnologia, d'enginyeria estrangera, era de molt alt nivell. I ho continua sent.

De fet, a l'hora de fer les revisions i la manutenció de les màquines, As Pontes semblava l'ONU. Hi arribaven al voltant de mil treballadors de suport estrangers i nacionals que s'hi quedaven durant un parell de mesos.

Era així perquè les calderes de combustió de carbó polvoritzat són americanes, de Foster Wheeler; els sistemes de preparació de combustible són alemanys, d'EVT; les turbines de vapor, les turbobombes i les bombes de condensats són japoneses, de Mitsubishi; els alternadors són americans, de Westinghouse; les bombes de circulació també són americanes, de General Electric; els ventiladors i les màquines del parc de carbons són alemanyes, de KKK i Krupp... Moltes vegades la tecnologia es fabrica aquí, però l'enginyeria era i és majoritàriament importada.

Operar i mantenir aquest tipus d'instal·lació, per tant, és difícil. Tirar endavant la central de producció energètica de carbó més gran del país requereix de molt coneixement. I, quan jo vaig arribar a As Pontes, la Central ja funcionava des de feia vuit anys (Endesa va començar a construir-la el 1974 i la va finalitzar el 1978).

35 vegades més potent

Aleshores, els treballadors amb més experiència venien de l'Empresa Nacional Calvo Sotelo, la primera tèrmica de carbó que va tenir Espanya, després de la Guerra Civil, als anys 40. És a dir, van passar d'una central de 40 megawatts a una de 1.400 (quatre grups de generació de 350 megawatts). Satisfeia ni més ni menys que el 6 % de la demanda elèctrica del país.

A més, darrere de la planta hi havia el parc d'alta tensió, de 400 quilovolts, també d'Endesa, on es connectaven totes les centrals de generació gallegues. És a dir, des d'on sortia (i continua sortint) el 25 % de l'energia que consumeix el país. Qualsevol equivocació en l'operació des de la sala de control deixava sense llum la quarta part de la població d'Espanya. És el que va passar el 1988, quan un disparament d'una línia d'alta tensió probablement per una tempesta va produir un zero energètic. Van haver de suspendre's els partits de la Copa del Rei per l'apagada, que va durar una hora i mitja.

Recordo que tot allà es va tornar fantasmagòric. La central es va quedar a les fosques i només s'il·luminaven els petits llums d'emergència del quadre de comandament. Es van activar totes les alarmes i el soroll era eixordador. No sabies on anar o a què atendre. Moments com aquest se't queden gravats. Un mal dia per al cap de torn que operava la central, que era un any més gran que jo.

Em veia, doncs, en un complex miner elèctric impressionant, en unes instal·lacions industrials de primer nivell. Això em va atreure i vaig sentir que hi havia futur, tot i que la gent em deia el contrari, perquè a la mina a cel obert ja li quedava poc carbó. Vaticinaven que tancaria en uns 10 o, com a molt, 15 anys. Ja veus. I encara som aquí.

Pel mòbil

Avui tan sols quedem 48 persones treballant. Les màquines combinades i les cintes transportadores del parc de carbons, que abans tenien torns de vint treballadors, han estat automatitzades i digitalitzades, i ara funcionen soles. La sala de control va passar de manejar 1.800 senyals a 12.000. Hem arribat a un punt en què des del mòbil podem veure les condicions en què es troba la central. I, d'aquí a poc, podríem arrencar-la fins i tot des del telèfon.

Tot i que no sé si arribarem a viure una cosa així. Ara mateix la central tèrmica més gran d'Espanya està en silenci. Les seves turbines i calderes estan apagades. No s'escolta absolutament res.

És dur veure que una instal·lació que ha donat tant pel país i pel desenvolupament de la indústria nacional desapareixerà aviat. Però tot té un final. I si el planeta està patint per l'escalfament com a conseqüència de l'activitat industrial i humana que hem desenvolupat els últims 150 anys, hem de començar a canviar alguna cosa.

Malgrat el silenci que ens envolta avui, els que treballem a As Pontes seguim sent una família i ens estimem molt la central. Compartim un sentiment de nostàlgia per l'època que acaba, però esperem que aviat nous sons reemplacin el rugir de les turbines.

Però tot té un final. I si el planeta està patint per l'escalfament com a conseqüència de l'activitat industrial i humana que hem desenvolupat els últims 150 anys, hem de començar a canviar alguna cosa, això és clar. El que passa és que no es compensen tan fàcilment els 1.400 megawatts que aquesta planta genera (i que estan disponibles el 98 % del temps), en dos anys o menys. I com que l'energia renovable no sempre està disponible, hem de desenvolupar formes d'emmagatzemar-la...

Els que treballem a As Pontes ens estimem molt la central i la sentim com casa nostra.