Le Torri di Cadice o les Torres de Cadis

Una senzilla foto de 20 x 25 cm ens rebia sempre quan entràvem a les nostres cases. "Les nostres cases", simplement perquè el meu pare, l'enginyer Remo Scalla, treballava per a multinacionals i havia de canviar de casa cada 24 o 48 mesos, depenent de les obres que li assignaven.

Aquesta foto sempre prenia primera posició entre els ornaments de la nostra nova llar quan els meus pares havien de canviar de projecte i de país.

El meu pare va participar en molts projectes d'enginyeria en diversos països.  Però la que definitivament s'estimava més era les Torres de la llum... o, com ell sempre les anomenava, Le Torri di Cadice... Les Torres de Cadis.

Des de ben petit, vaig tenir coneixement d'aquest projecte i el seu significat per al meu pare... i per a la meva mare. Es van conèixer gràcies a elles. Van coincidir un dia que, per un accident a les obres, van haver de portar un dels treballadors a urgències. Aquell dia, la infermera de torn era la meva mare.  

Cada vegada que passo per Cadis, no deixo de visitar aquestes obres d'enginyeria. Me les estimo especialment per raons òbvies. Però el que més m'impressiona és reflexionar sobre la seva construcció, que va començar fa 65 anys. Sempre al costat del meu pare en les seves obres, ell em contava les dificultats que tots els projectes d'aquesta envergadura solen presentar, però el més interessant era com els enginyers arribaven a solucionar aquests reptes.

El meu pare m'explicava que, durant la construcció de les torres de Cadis, la seva principal preocupació era la seguretat dels treballadors per les condicions precàries de l'època amb què havien de treballar. 

Avui dia, després d'haver acabat recentment el nou cablejat, podem imaginar fàcilment les dificultats que van afrontar amb l'estesa de les línies en aquella època. Com podem observar a les fotos adjuntes, es tractava d'una obra de gran valor i els treballadors que la van dur a terme havien de ser realment valents. 

Després d'acabar la construcció, i gairebé sense celebrar-ho, els membres de l'equip que van participar en el projecte van decidir gaudir d'un dinar senzill a la plataforma superior amb embotits, pa i cerveses... i, això sí, un bon cigar. Com era costum llavors.

Deia que "Le due Principesse" (Les dues Princeses), com de vegades també s'hi referia, durarien per sempre.  

Primer, perquè van ser dissenyades pel seu gran amic de la infància a Itàlia, l'enginyer Alberto Mario Toscano, amb qui va treballar també a les torres de l'estret de Messina. Aquestes torres, tot i que ja no compleixen amb el seu propòsit original, es mantenen en peu ja que, igual que les Torres de Cadis, avui formen part del patrimoni local.

I segon, per un detall que molt poques persones coneixien fins que Endesa va decidir fer aquest homenatge a aquestes grans obres d'art electromecàniques. El meu pare també pensava que durarien per sempre perquè durant la construcció de les bases de les torres amb formigó armat, hi va col·locar una medalleta de la Verge de Fàtima i una altra de la Verge de Santa Rita. Una a cada base de les torres.

En aquest punt, vull expressar el meu agraïment a Endesa i a tots els equips que duen a terme les tasques de manteniment i cura d'aquestes dues grans Dames, així com a tots els descendents de les persones que durant els últims 65 anys van donar vida i llum a les Torres de Cadis.

Avui dia, aquesta mateixa foto, també adorna l'entrada de la casa de la meva família.