L'antídot més eficaç contra les perilloses bombolles

"Només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú". Aquesta frase és part de l'oració de la serenitat. Les persones en programes d'Alcohòlics Anònims la segueixen cada dia com a part de la seva recuperació. I si algú s'assabenta d'aquesta bona acció, no "compta" i cal fer-ne una altra. Només per avui.

Per què aquesta voluntat de fer alguna cosa per algú i que "no se n'assabenti ningú"? Reconec que tinc la meva pròpia teoria, tot i que mai no ho he preguntat a un expert. Per a les persones que potser tenen una edat, una formació en col·legis religiosos o simplement una família "de les d'abans", els actes de bondat, afecte, entrega voluntària, donació, etc. sempre han tingut un caràcter íntim, personal, de manera que si els altres ho saben deixen, d'alguna manera, de tenir valor. Sona a "ho faig perquè vull semblar bo". Per això, escriure sobre el voluntariat des de la primera persona em suposa certa contradicció amb aquesta idea. Per no parlar de la idea de posar-ho en un currículum o a LinkedIn. Així que, amb aquesta confessió prèvia sobre els meus dubtes sobre la conveniència de parlar d'un mateix com a voluntari, em sento més alleujada per explicar-vos per què ser voluntari i animar la resta a ser-ho és en si una bona acció. Encara que els altres se n'assabentin.

En dues ocasions m'han hagut de corregir l'expressió "persones en risc d'exclusió social" si amb això ens estem referint a aquelles persones i famílies que, en un moment determinat de les seves vides, entren a formar part d'algun programa en el qual se'ls ofereix ajuda del tipus que sigui (econòmica, laboral, formativa, etc.). M'ho han explicat amb afecte i amb arguments que jo mateixa he comprovat al llarg dels meus anys de voluntària. Naturalment, és una expressió correcta que pretén ofendre... però és profundament errònia. Els qui estem en risc d'exclusió social podem ser nosaltres. Solem ser nosaltres. I molt especialment els nostres fills. Entenent per aquest "nosaltres" les persones que hem tingut la sort de néixer en unes circumstàncies favorables, que no hem patit revessos tan forts que ens hagin deixat al carrer o sense recursos per alimentar les nostres famílies, o que no hem hagut de deixar-ho tot i sortir cap a un altre país buscant un horitzó per als nostres. Per què? Per dues raons. La primera, perquè aquest benestar en què ens movem "nosaltres" pot generar la falsa idea que aquesta situació és la "normal", la justa en relació al molt que ens hem esforçat o, encara pitjor, que és inamovible i sempre estarem en la nostra bombolla. Que per alguna cosa existeix. I la segona, perquè les persones a les quals s'ajuda des d'aquests programes normalment no pateixen exclusió social als seus entorns. La pateixen des dels nostres entorns. Ells són persones integrades en una comunitat, en una família, en un entorn al qual són estimats, valorats i respectats... però hi ha falta d'oportunitats, de recursos, moltes vegades hi ha problemes duríssims i desestructura... però això també passa en les nostres còmodes bombolles. 

En desconec el títol, però hi ha una pel·lícula commovedora en què una immigrant de l'est, una anciana, pateix el rebuig i les penúries de la seva vida a occident, on és vista com "una vella que demana al carrer". La història ens mostra després la vida al seu poblet, quan hi torna per un curt període de temps. Al seu poblet és la persona més respectada i venerada per la seva saviesa, pel seu caràcter, per la seva capacitat d'ajuda i integració. Allà ella és una persona amb tant de pes en la comunitat, pels seus mèrits, que les imatges prèvies en què, per la seva falta de recursos, desconeixement de l'idioma i simples "circumstàncies", és menyspreada per "nosaltres" resulten vergonyants. I així hem de pensar en aquells que un dia ens necessiten i als quals nosaltres, aquí, podem ajudar. Però no estem evitant el seu risc d'exclusió, recordem, estem evitant el nostre risc d'exclusió. Exclusió del món real. De la vida com és. De la connexió amb altre, sigui quina sigui la seva condició en aquell moment. Exclusió nostra per por del diferent. Del que no coneixem. Del que ens incomoda.

La meva experiència com a voluntària sempre ha estat relacionada amb la formació. Bé, amb l'ajuda a infants i joves en els estudis. O perquè no els abandonin o no es quedin enrere quan arriben a Espanya des d'un altre país... Tot i que al començament de curs, aquells que gràcies a la Fundació Endesa donem un cop de mà en la seva labor al pare Gonzalo, de la parròquia San Juan de Dios, rebem unes indicacions molt concretes sobre aquesta tasca. "No es tracta de fer deures amb ells, no. Feu que descobreixin les seves capacitats per entendre. Que sentin curiositat i confiïn que estan tan preparats com els seus companys per estudiar i ser el que vulguin". I com es fa això, oi? Un es queda preocupat per si pot aconseguir una cosa així. Doncs el meu "truc" és fer memòria i recordar com i qui ens va fer sentir això mateix alguna vegada en el passat. Uns pensarem en el nostre pare, o mare, o un germà... però molts pensarem també en un professor de primària que no hem tornat a veure, o en un company brillant de classe del qual vam aprendre molt, o en una àvia, que no havia pogut estudiar però et recordava quant pesava una pala o un pic i com n'era, de lleuger, un bolígraf... 

Diuen que el saber, la capacitat intel·lectual, no és un pou que calgui omplir amb coneixements. És una flama que cal encendre. I això és ben cert. Perquè aquells que hagin vist als ulls d'un nen o d'un noi aquesta flama, quan per si sols o per fi entenen una cosa molt complexa o s'adonen que han fet alguna cosa molt bé, ja no volen deixar de buscar aquesta llum en els altres. I, si tu has contribuït a aquesta "encesa", com d'altres ho van fer amb tu, sents que les coses de vegades tenen molt de sentit. I que en les bombolles hi acaba regnant la foscor. Trenca-les, surt-ne i treu-ne, sobretot, els que més estimes, els teus. Només ho has de fer, ells ho veuen en el teu exemple. Encara que no ho expliquis a ningú. I encara que sigui només per avui.