{{article.title}}
Memòria d'un llegat. Pilar segur d'un present
El sol brilla al capdamunt del cel, il·luminant la meva gran llar anomenada Andorra, a la província de Terol. És un dia càlid i lluminós, el tipus de dia en què l'aire sembla ple de vida i el sol sembla un vell amic. Però, per a aquesta anciana, aquest dia té un significat especial. És un dia de comiat.
Ja soc més gran, amb arrugues profundes que recorren un cos dedicat al servei del carbó. He gaudit de tota una vida en aquesta petita però gran Andorra i he vist com la seva gent i els seus carrers han canviat al llarg dels anys.



Durant dècades, el carbó i la central tèrmica han estat la principal font de vida per als habitants d'aquestes terres. Però ara, amb l'arribada de nous projectes d'energies renovables, el poble ja camina cap a nous reptes en què jo espero ser recordada amb la nostàlgia i l'afecte amb què es recorda una vella amiga.
Avui la meva mirada es perd lentament pels carrers, aturant-se per saludar amics i recordar velles històries. Cada racó em porta records, cada porta i finestra em fan sentir nostàlgia. Sento pena per no poder ser part d'un present i un futur esperançador que portarà una nova vida a la regió. El temps no perdona i, com tot a la vida, un té el seu temps, i el meu ja va acabar. Però, malgrat la tristesa que sento, una gran esperança neix al meu cor.
De mi quedarà un llegat de treball, compromís i esforç que veig encarnat en els nous projectes que ja es desenvolupen en aquestes terres. On al seu dia regnaven grans turons de negre carbó avui ja hi viuen planes repletes d'energia renovable que brinden nous reptes als fills d'aquesta terra anomenada Andorra.
Avui miro una última vegada a la meva companya de vida, la meva central tèrmica. Aquí, al centre de l'estructura d'acer i maons, aixeco la vista cap al cel. Puc veure a la llunyania l'extensió de la plana aragonesa i la brisa suau que bufa m'embriaga amb una aroma dolça i malmesa.






El sol brilla intensament sobre la plana interminable i els vents sostenen històries antigues entre les pastures seques. El temps sembla aturar-se i el meu esperit troba la pau i la inspiració de saber que el futur ja camina per aquestes planes interminables de la meva estimada Andorra.
Sense llàgrimes als ulls, m'acomiado orgullosa de la meva terra, amb la certesa que el meu llegat és part d'un present i un pilar segur sobre el qual s'escriu un futur ple d'oportunitats i reptes.
Contingut relacionat
El llegat que serem
"El llegat que serem" és un reflex de la transició energètica justa a Espanya a través dels seus protagonistes.
Es tracta d'un projecte patrocinat per Endesa i creat pel fotògraf documental Álvaro Ybarra Zavala. L'Álvaro està sent testimoni del nostre procés de canvi, explicant, a través de les seves fotografies, les històries de les persones que veritablement són protagonistes d'aquest canvi.