Una pàtina de realitat sobre les infraestructures de recàrrega de vehicles elèctrics

Pocs dubten ja que la mobilitat elèctrica tindrà un paper clau en el present i futur de l'automoció i de la mobilitat rodada a Espanya, a la resta d'Europa i a gran part del món.

Vivim una revolució industrial, tecnològica i de serveis en la mobilitat i en l'automoció, enfocada cap al vehicle elèctric, connectat, compartit, digitalitzat i autònom, que suposarà una transformació en el trànsit rodat com no havia tingut lloc des de fa més de 120 anys, quan l'arribada dels motors de cicle Otto va relegar a l'ostracisme, en una mica més d'una dècada, el parc de carruatges tirats per cavalls.

No obstant això, el vehicle elèctric continua sent un mercat disruptiu, no tant des del punt de vista tecnològic, que conceptualment no ha variat gaire més des de finals del segle XIX —quan es fabricaven cotxes alimentats amb bateries que es recarregaven en instal·lacions a les quals es connectaven per mitjà d'un cable—, sinó social o psicològic, ja que suposa una transformació profunda dels modes de transport rodat de persones i mercaderies.

El vehicle elèctric cobreix dos aspectes clau en el món en què vivim. Un és el mediambiental, ja que, en ser zero emissions en la propulsió i alimentar-se d'energies procedents de fonts renovables, s'entén com un aliat en l'objectiu cap a una sostenibilitat més gran lligada a la reducció de les emissions de CO₂ i, sobretot, de partícules contaminants i de soroll, especialment en entorns urbans.

L'altre és l'energètic, ja que es tracta de l'únic sistema de propulsió capaç d'interactuar amb el sistema elèctric per ajudar a equilibrar la corba de demanda, impulsar les energies renovables, la generació distribuïda i l'emmagatzematge energètic, tres claus de l'eficiència energètica en un món cap al qual ens dirigim i en què cada vegada hi ha més reclam de serveis basats en l'electricitat.

Això cobra un sentit especial en un escenari geopolític complex com el que vivim, més enterbolit encara pel conflicte a Ucraïna, que evidencia la necessitat, per a un país com Espanya, de prescindir el màxim possible de les importacions de cru i gas de tercers països, perquè som un territori al qual recursos autòctons com el sol, el vent i l'aigua poden subministrar la matèria primera necessària per alimentar les bateries dels vehicles elèctrics.

Espanya és un país industrial en l'automoció basada en la combustió, en la qual ocupa llocs de lideratge a Europa i al món, raó per la qual la transformació dels vehicles que es fabriquen cap a l'electrificació suposa un factor afegit de dificultat, amb la finalitat d'aconseguir mantenir la competitivitat i l'ocupació en un sector que suposa més del 10 % del PIB.

No obstant això, cal tenir en compte que els mateixos fabricants ja han fet els seus plans per posar fi a la fabricació de vehicles de combustió, fins i tot alguns de cara al 2026, al 2030 d'altres i la pràctica totalitat al 2035, mentre que n'hi ha que ja només produeixen vehicles elèctrics.

També des de la perspectiva industrial, les infraestructures de recàrrega compten a Espanya amb empreses importants que fabriquen tota classe de punts de recàrrega per al mercat nacional i exteriors.

De fet, la quota de mercat d'aquests fabricants s'eleva al 20 % a Europa amb creixements anuals en ràtios del 50 %, sent empreses molt internacionalitzades, amb bases operatives principalment a Europa i els Estats Units, i un referent en equips per a la recàrrega en alta potència.

A més, ofereixen un lideratge tecnològic i industrial en sectors convergents com el de les energies renovables i l'emmagatzematge energètic, i sumen xifres de 300 milions d'euros de facturació (el 75 % exportacions a Europa i els Estats Units), segons dades del 2022 extretes de l'Anuari de la mobilitat elèctrica 2022-2023 d'AEDIVE, Associació Empresarial per al Desenvolupament i l'Impuls de la Mobilitat Elèctrica.