Energia solar a aeroports: el repte de l'enlluernament i el cas pioner de Màlaga

L'electrificació no té espais prohibits

Quan es parla de transició energètica i panells solars, imaginem teulades d'habitatges, oficines o parcs solars al camp. No gaire sovint pensem en un aeroport.

Els aeroports funcionen les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any. Terminals amb climatització constant, pistes amb il·luminació de precisió, sistemes de control de trànsit aeri, zones de càrrega, hotels, magatzems refrigerats…

El consum energètic d'un aeroport mitjà és comparable al d'una ciutat petita. I a això s'hi afegeix una paradoxa geogràfica cridanera: els aeroports solen estar en zones obertes, clares, amb enormes superfícies horitzontals exposades al sol, aparcaments, cobertes, naus de manteniment i altres superfícies no operatives… Tot aquest espai ha estat infrautilitzat des del punt de vista energètic.

El cas de Màlaga està demostrant que aquesta tendència es pot trencar. L'electrificació d'infraestructures complexes no és una utopia, sinó una qüestió d'enginyeria i de disseny. I si funciona en un aeroport, l'entorn més exigent que existeix, on podria funcionar més?

L'obstacle invisible: per què l'enlluernament va paralitzar l'energia solar als aeroports

L'enlluernament és la pèrdua temporal de visió provocada per una font de llum intensa o un reflex directe sobre els ulls. En condicions quotidianes, parpellegem i continuem endavant. En aviació, aquesta fracció de segon pot ser crítica.

Un pilot en aproximació opera amb marges d'error molt petits. Un controlador de trànsit aeri necessita visió contínua i precisa sobre la pista. Un centelleig inesperat, encara que duri només un instant, pot tenir conseqüències.

Els panells solars, depenent del seu angle d'instal·lació i del tractament superficial, poden reflectir la llum solar de manera similar a un mirall, dirigint-la cap a la cabina d'un avió en maniobra o cap a la torre de control.

Com es resol? Enginyeria predictiva i la fi del tabú solar

La solució no va ser eliminar els reflexos, sinó anticipar-los i redirigir-los.

Abans d'instal·lar els panells a Màlaga, els enginyers van fer simulacions computacionals, conegudes com a anàlisi de l'enlluernament, per modelitzar el comportament dels reflexos segons la posició del sol, l'orientació dels mòduls i les línies de visió des de la torre de control, preveient cap a quins punts de l'espai aeri podrien projectar-se.

El resultat és un mapa de risc tridimensional que determina quines zones són aptes, quines orientacions són segures i quin tractament han de tenir les cèl·lules.

A Màlaga, la instal·lació es va fer a la zona de vehicles de lloguer, on les estructures d'aparcament oferien espai sense interferir amb les trajectòries crítiques. La validació tècnica per part d'Aena va permetre que el projecte tirés endavant dins del recinte aeroportuari, convertint-lo en un cas pioner d'autoconsum fotovoltaic privat en un aeroport espanyol, sense comprometre la seguretat operativa.

No es tracta d'ignorar els riscos, sinó de conèixer-los tan bé que es puguin gestionar amb precisió.

Una tendència global: els aeroports que ja integren energia solar

Màlaga no és un cas aïllat. Al voltant del món, diversos aeroports fa anys que estudien la integració fotovoltaica a les seves instal·lacions.

L'aeroport de Cochin (Índia) és pioner des del 2015, amb una de les instal·lacions fotovoltaiques més grans del sector aeroportuari.

Roma Fiumicino acull la instal·lació fotovoltaica d'autoconsum més gran dins del perímetre d'un aeroport europeu: un parc solar de 22 MWp desenvolupat per Aeroporti di Roma i construït per Enel juntament amb Circet, amb una reducció d'emissions de més d'11.000 tones de CO₂ a l'any.

Denver, Colorado (EUA) té una de les capacitats solars més grans entre aeroports dels Estats Units.

A Amèrica Llatina, l'aeroport de Carrasco (Uruguai) i el de Galápagos (Equador) avancen en la integració de renovables.

El que uneix aquests projectes no és un únic model tecnològic, sinó una lògica comuna: infraestructures amb un consum energètic enorme, espai disponible a zones no operatives i una pressió creixent per reduir emissions i dependència de la xarxa convencional.

Més que sostenibilitat: autoconsum, resiliència i estalvi real

El discurs sobre renovables en infraestructures se sol centrar en l'argument ambiental. Però els beneficis van molt més enllà.

• Autoconsum: generar electricitat al punt on es consumeix redueix pèrdues de transport i redueix la factura. A Màlaga, la instal·lació redueix l'energia demandada de la xarxa i pot disminuir pèrdues associades al transport d'electricitat.

• Resiliència: una infraestructura que genera part de la seva pròpia energia és menys dependent del subministrament extern. En un aeroport, on la continuïtat operativa és crítica, la fotovoltaica pot reforçar la seguretat energètica quan es combina amb sistemes de suport, emmagatzematge o gestió intel·ligent.

• Reducció d'emissions: més de 50 tones de CO₂ a l'any evitades en el cas de Màlaga, en un sector sota pressió creixent per descarbonitzar-se.

Electrificar allò que semblava impossible

La transició energètica no és només una qüestió de substituir tecnologies. És una qüestió d'adaptació intel·ligent.

Durant dècades, entorns com aeroports, hospitals o instal·lacions industrials d'alta seguretat van quedar al marge de les renovables. Avui, la fotovoltaica es dissenya per als espais difícils: l'enlluernament no és un obstacle, sinó un paràmetre de disseny.

Qualsevol infraestructura que avui sembla incompatible amb les renovables és potencialment electrificable si s'aborda amb l'anàlisi, la simulació i el disseny adequats.

L'energia solar a aeroports és una solució viable quan es dissenya amb criteris de seguretat, operació i eficiència. El repte ja no és només trobar espai, sinó saber integrar-ho bé.