Set pel·lícules sobre músics

En la cuerda floja / Walk the line (2005, James Mangold)

A principis de segle es pagava un deute amb la història musical estatunidenca gràcies a l'estrena de 'Walk the line', basada en la tremenda i contradictòria vida de Johnny Cash, icona absoluta de la música country. La difícil tasca d'interpretar el músic va ser encomanada a Joaquin Phoenix, un actor que en aquell moment no era tan conegut però que ja havia demostrat dots superlatius. El paper de June Carter seria interpretat per una excel·lent Reese Whiterspoon, que rebria l'Oscar a la millor actriu per aquesta pel·lícula. Tots dos van preparar el paper a consciència també en l'àmbit musical, posant-se en mans del productor T-Bone Burnett, músic de llarga trajectòria que en el terreny audiovisual ha produït o revisat la música de joies com 'True Detective', 'Cold Mountain' i, sota el guiatge dels germans Coen, 'Inside Llewyn Davis', 'O Brother, Where Art Thou?' o 'El Gran Lebowski'. Per desgràcia, Johnny Cash i June Carter no van poder veure el resultat d'aquest biopic, ja que tots dos van morir el 2003.

Last Days (2005, Gus Van Sant)

Una pel·lícula que va enfurismar els hereus del mític líder de Nirvana, bandera del grunge i encara avui icona mundial, que ens deixava a la primavera del 1994. Al film, el director Gus Van Sant va elaborar un retrat fictici sobre els últims dies de Kurt Cobain o inspirant-s'hi, amb Michael Pitt ('Funny Games', 'Hannibal', 'Ghost in the shell') interpretant un personatge anomenat Blake, un artista introspectiu que es veu totalment superat per la fama i va encaminant-se sense remei aparent a l'aïllament. Pitt, que també és músic, va interpretar totes les cançons i va sumar-hi, a més, algunes de les seves composicions, que van impressionar l'assessor musical de la pel·lícula, ni més ni menys que Thurston Moore de Sonic Youth, qui el va animar a crear la seva pròpia banda. Així va sorgir Pagoda, formació novaiorquesa amb un EP i dos discos publicats. 'Last days' va ser una pel·lícula arriscada i incòmoda, en la línia d'altres de les seves pel·lícules com 'Gerry' i 'Elephant', que van suposar el retorn al cinema independent i de vocació avantguardista del també director d''El indomable Will Hunting'.

Granujas a todo ritmo / The Blues Brothers (1980, John Landis)

La vida pot ser meravellosa, com diria el nostre estimat Andrés Montes. Una prova n'és que vam tenir els Blues Brothers. Adaptant el seu títol al castellà, per alguna raó, com 'Granujas a todo ritmo', la mera existència de la pel·lícula demostra que de vegades l'ordre dels factors sí que altera el producte. Recapitulem, ja que hem de remuntar-nos al 1976, en què un sketch del Saturday Night Live protagonitzat per John Belushi i Dan Aykroyd traspassava la comèdia per transformar-se en una veritable banda, actuar en directe i produir la pel·lícula de què estem parlant. Ells són Jake Blues i Elwood Blues, respectivament, la vida dissoluta dels quals, en la ficció, fa un gir de 180º en trobar una missió: recaptar diners per a l'orfenat catòlic en què es van criar. La pel·lícula és una veritable festa de rhytm and blues i de soul en uns moments en què aquests estils patien certa minva de popularitat, amb les actuacions de James Brown, Aretha Franklin, Cab Calloway, Ray Charles o John Lee Hooker. La mort de John Belushi només dos anys després de l'estrena de la pel·lícula no va suposar el final de la banda, que va encadenar discos, gires i fins i tot seqüeles. Una rara avis de la història de la música, convertint ficció en realitat.

The Runaways (2010, Floria Sigismondi)

The Runaways van obrir un camí importantíssim com a banda adolescent formada únicament per dones en un món com el de la música, i concretament el del rock, encara avui pendent de revisió. Ho van fer sota lupa i suportant la fama de ser un mer producte de màrqueting manipulat pel seu manager, Kim Fowley, per la qual cosa, evidentment, la seva història mereixia ser explicada. La banda formada el 1975 a partir d'una primera trobada entre Joan Jett i Sandy West va conèixer una versió cinematogràfica en forma de biopic el 2010, amb aquesta pel·lícula dirigida per Floria Sigismondi, famosa fotògrafa i directora de videoclips. El càsting i la caracterització són impecables, amb Kristen Stewart fent de Joan Jett o Dakota Fanning interpretant la cantant original, Cherrie Currie. Jackie Fox, baixista de la formació final que va assolir l'èxit, no va cedir els seus drets d'imatge, de manera que per a la pel·lícula l'actriu Alia Shawkat interpretaria un personatge fictici anomenat Robin Robbins. Michael Sannon interpretaria Fowley, productor i empresari a l'ombra. La pel·lícula es basa en l'autobiografia que signa la mateixa Cherrie Currie, 'Neon Angel: A Memoir of a Runaway', retrat d'una trajectòria breu però turbulenta.

Habana Blues (2005, Benito Zambrano)

Sota una pàtina amable i una història de personatges emocionant, Habana Blues retratava les decisions difícils que en ocasions ha de prendre el poble cubà quant a l'emigració. El dilema entre capitalisme i comunisme, i un altre debat etern i complex: la mercantilització de l'art. A la pel·lícula seguim la història de Ruy (Alberto Yoel García) i Tito (Roberto San Martín), dos músics que a través d'una deliciosa barreja de música cubana amb el blues i el rock and roll obtenen l'oportunitat de professionalitzar-se i assolir la fama mitjançant una oferta d'una discogràfica espanyola. La pel·lícula va guanyar el Goya a la millor música original i va propiciar la formació d'una banda a la vida real, sota el guiatge dels productors Juan Antonio Leyva i José Luis Garrido.

Elvis (2022, Baz Luhrmann)

Primer una dada força simbòlica: amb la seva interpretació d'Elvis Presley, Austin Butler va ser premiat amb el BAFTA i amb el Globus d'Or al millor actor de drama, a més de ser nominat a l'Oscar a millor actor principal i ser un dels grans favorits d'un premi que finalment es va emportar Brendan Fraser. En canvi, Tom Hanks, en el seu paper del "Coronel" Tom Parker, es va alçar amb el Razzie al pitjor actor de repartiment. No és qüestió de donar més importància del compte als premis, però podrien arribar a reflectir els extrems en què es mou aquesta pel·lícula, que va rebre crítiques mixtes. A l'hora d'abordar biopics musicals topem habitualment amb el problema de la precisió o la fidelitat dels fets, ja sigui per traves legals dels artistes i hereus o per la intencionalitat dels creadors. I podria ser el rei del rock el que menys necessiti aquesta exactitud? És molt probable que Elvis funcioni millor com a idea, en el simbòlic, i un director com Baz Luhrmann ('Romeo + Juliet', 'Moulin Rouge!') va resultar ideal per reflectir els excessos i el camí a la bogeria a què el de Tupelo ens va transportar tantes vegades amb les seves actuacions. La primera hora és realment frenètica i encisadora.

Cadillac Records (2008, Darnell Martin)

Així, com a idea, què us sembla escoltar Beyoncé gravant a l'estudi en la pell d'Etta James, en els primers anys de Chess Records? Exactament això i molt més ofereix 'Cadillac Records', una pel·lícula escrita i dirigida per Darnell Martin que se submergeix en aquells primers anys del R&B i el rock and roll, amb veritables pioners com Chuck Berry (encarnat pel raper Mos Def) o l'esmentada Etta James. La pel·lícula segueix els passos de l'immigrant jueu Leonard Chess, interpretat per Adrien Brody (tot i que el paper va ser ofert primer a Matt Dillon), qui, inspirat per la música de Muddy Waters i Little Walter, va fundar al Chicago de finals dels 50 el segell Chess Records. I la resta és història, de la cultura afroamericana i de la música.

Explica'ns, music lover, les has vistes? I quines pel·lícules de l'estil t'han vingut al cap? Ens encantaria llegir els teus comentaris. Som a Facebook, Twitter i Instagram.