De Leiva a Doncic passant per Loquillo: la relació d'amor entre el bàsquet i la música

La presència a Granada durant la Copa ACB del festival El Jardín de las Delicias que patrocina Endesa posarà en contacte dos mons que són naturalment afins: la música i el bàsquet. Prova d'això és que l'inventor del bàsquet, James Naismith, ja té un musical dedicat a la seva contribució impagable. Tanmateix, no cal anar tan lluny.

Artistes actuals de primer nivell com Leiva (cantarà a El Jardín el 23 de setembre en Madrid) o Dani Martín (la seva actuació a El Jardín el 2019 va ser inoblidable) són basket lovers apassionats.

L'afició de Dani Martín ve de lluny. Així ho explicava ell mateix a les seves xarxes socials: "L'NBA em recorda la meva adolescència, quan comprava la revista Gigantes del Basket i Jordan, Olajuwon, Wilkins, Webb, Magic, Bird, Abdul-Jabbar, Moses Malone em tornaven boig...". Tanta és la seva passió que el cantant va lluir la seva col·lecció de samarretes de l'NBA, modernes i retro, durant la seva gira Grandes éxitos y pequeños desastres. Dani també va ser un dels primers a reaccionar a la retirada de Pau Gasol: "Amic Pau Gasol, què puc dir-te... Tot el que has donat per tots nosaltres, has portat el nom de la nostra terra a tot arreu. Ets un lluitador, sempre ho has estat. Et desitjo el millor, tota la salut del món i un petó enorme. Gran". La relació de Leiva amb el bàsquet també és estreta. Pocs artistes espanyols (al marge de Los del Río i la seva Macarena) poden presumir d'haver sonat per la megafonia d'un pavelló de l'NBA. Leiva ho va aconseguir gràcies a un admirador molt especial, Luka Doncic. El geni eslovè va pujar una història a Instagram a la qual apareixia cantant Lady Madrid de camí al pavelló dels Mavericks. Hores després, el tema de Leiva s'escoltava a la pista mentre els jugadors de Dallas i Phoenix escalfaven. D'això se'n diu fer pàtria, encara que sigui adoptiva. Però Leiva no és l'únic cantant "beneït" per Doncic. Quan jugava al Reial Madrid ja li agradava compartir cançons.

Un bon dia es va enregistrar escoltant "La mujer de verde", el tema de Mikel Izal, un altre artista que forma part del cartell d'El Jardín de las Delicias (24 de setembre). "Va ser increïble, li vaig donar les gràcies i li vaig dir: tu seràs MVP de l'NBA". L'artista de Vitòria no anava desencaminat.

Izal va conversar amb Amaya Valdemoro sobre el seu amor pel bàsquet per a Movistar. "Jo jugava al bàsquet. Era una mica com Rudy Fernández, salvant les distàncies. Era un escolta que de vegades feia de base, com una mena de serp que es fica entre les defenses i hi deixa una safateta; un fatxenda, vaja. Em transformava a la pista, però al carrer no tinc aquest punt. Soc del Baskonia de tota la vida, de l'època de Ramón Rivas i Pablo Laso. Si pogués fitxar un jugador per al meu equip, triaria Llull, perquè és màgic. Fa coses que penses que no són possibles. El veus divertir-se. Jo era el contrari. Quan jugava amb la selecció d'Àlaba a un nivell més important, m'esfondrava".

No es pot parlar de la relació de bàsquet i música sense fer referència a la banda saragossana Tachenko. Fundada el 2002, el seu nom va sorgir quan Andrés Perruca i Sergio Vinadé encara formaven part d'El niño gusano.

L'última cançó del seu últim disc es titulava "Soy ruso, señor". D'allà a Tachenko només calia fer un salt, encara que fos cap a dalt. "Ens semblava un nom peculiar i ens evocava aquesta imatge gegant i pocatraça del jugador. Nosaltres també pensàvem en gran, però encara érem una mica potiners. Recordo que ens va agradar de seguida... El nom va tenir bona acollida entre el públic, encara que hi va haver confusions de tota mena al principi, perquè no tothom coneixia el jugador... De fet, jo recordo haver-lo vist per televisió quan era molt petit, però no tinc records gaire nítids...". Fem una anotació per als més joves: Vladimir Tkachenko, de 2’21, va ser un mite del bàsquet dels vuitanta, ja fos com a jugador del CSKA o de la selecció soviètica (va acabar la seva carrera al Guadalajara el 1990).

Loquillo (1’95) és un altre nom que surt a col·lació gairebé de manera automàtica quan es vincula la música amb el bàsquet. El sobrenom amb el qual ha triomfat se'l va posar una llegenda del bàsquet espanyol, Juan Antonio San Epifanio, Epi. Va ser en un campionat d'Espanya juvenil. José María Sanz Beltrán era aleshores un xicot que portava una caçadora de cuir amb un pegat del Pájaro Loco… Així ho recordava el mateix Loquillo en una entrevista a Marca: "Vaig saltar per agafar una passada d'Epi, però em va llançar la pilota a tal velocitat que vaig acabar encastat a la tanca de protecció. Es va apropar i em va dir: "Ja no ets el Pájaro Loco, ara sembles un 'loquillo'". I el que deia Epi anava a missa. Em van començar a dir així i el que semblava gairebé una humiliació s'ha convertit en una marca".

D'altra banda, no falten els jugadors que són autèntics music lovers. El madridista Sergio Llull és fan dels Sidecars, encara que la seva llista de preferències inclou també Leiva o Love of Lesbian, la qual cosa confirma que, a més de bona mà, té bon gust.

A l'NBA no és difícil trobar jugadors que fan els seus primers passos en la música, fins i tot n'hi ha que podrien tenir una carrera prometedora, com Victor Oladipo, jugador dels Miami Heat, un bon cantant d'R&R. Entre Marvin Bagley (Detroit) i Damian Lillard (Portland) es disputen el títol honorífic de millor intèrpret de rap de la millor lliga del món.

Lou Williams (Atlanta), Lonzo Ball (Chicago) o Andre Drummond (Brooklyn) també s'entreguen a la música quan la temporada els dona un descans.

En definitiva, una relació d'amor que tindrà a Granada l'escenari perfecte per continuar estrenyent llaços entre dues comunitats que han nascut per estar juntes: music lovers i basket lovers.