El testimoni mut del passat

Hi ha a Barcelona una ruta modernista establerta, que turistes i visitants no es volen perdre. Edificis que són Patrimoni de la Humanitat, d'altres més humils. Uns més cèntrics, d'altres més allunyats. Uns signats per cal·ligrafies de renom, d'altres per deixebles que també tenen el seu lloc als llibres d'arquitectura. N'hi ha per a tots els gustos i la ciutat està esquitxada de desenes d'exemples. Però després, silenciosos, n'hi ha d'altres que passen desapercebuts a ulls aliens, fins i tot als locals. Només els veïns presumeixen de tenir una joia al seu barri.

A l'avinguda de Vilanova —no gaire lluny de l'Arc del Triomf, monument emblemàtic que va ser la porta d'accés al recinte firal de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888— hi ha un d'aquests "petits" tresors. Ni més ni menys que una antiga central tèrmica al centre de la ciutat, més que centenària, reconvertida en la seu principal d'Endesa a Catalunya. Si antany s'hi fabricaven quilowatts, avui és un centre de treball a l'avantguarda de la digitalització. La seva característica xemeneia, que embrutava el cel de la ciutat, ja no existeix. La transició energètica va arribar abans que s'encunyés el concepte.

L'antiga sala de turbines roman intacta, però sense les màquines. Sí que es conserven tal com eren alguns elements com el pont grua i el seu ganxo de color vermell passió, les escales de cargol i el quadre de comandament. La immensa nau, de 755 m² ni més ni menys, allotja actes, interns i externs. Finestrals de grans dimensions l'escorten i deixen passar a doll la llum del dia. Estan decorats amb components de ferro que aplacaven les vibracions que creava l'activitat de la maquinària. I al damunt de tot, presidint la sala, un rellotge aturat en el temps, que indicava l'hora als treballadors. Marca tres quarts i deu de nou, no sabem si del matí o de la nit. Tampoc quan va deixar de respirar. La llegenda urbana xiuxiueja que va ser en un bombardeig durant la Guerra Civil. Ningú no en pot donar testimoni. No s'ha reparat. És el testimoni mut del passat. 

Ara, aquest edifici emblemàtic, obra de Pere Falqués, l'arquitecte municipal (1889-1914) autor, per exemple, dels icònics bancs-fanal del burgès Passeig de Gràcia, és sinònim de present i de futur. Presidint-ne la quarta planta, hi ha el centre de control de la xarxa elèctrica catalana, des del qual es fan més d'un milió d'operacions l'any i que exerceix de banc de proves de projectes que revolucionaran les ciutats i les convertiran en intel·ligents. La innovació i l'automatització de les infraestructures no tenen marxa enrere, i la xarxa elèctrica tradicional es convertirà en la xarxa del futur, que cada dia és més resilient i flexible.

La plantilla ja no entra per l'antiga porta rodona, permanentment tancada i situada en una cantonada privilegiada de l'edifici. A la façana, al capdamunt, sí que hi ha estampada en ceràmica verda sobre fons groc la data de quan tot el complex va entrar en servei: 1897. Al seu dia, fins i tot s'hi van construir enganxats els habitatges per als treballadors de la central. Ara són oficines, remodelades i estrenades el 2012, i dissenyades amb la gamma cromàtica de l'ala modernista —declarada Bé d'Interès Cultural Local—, perquè la part nova dialogui amb l'antiga. Les obres van propiciar, a més, gràcies a les plantes diàfanes que es van construir, que sigui l'únic edifici del districte de l'Eixample barceloní on des d'un carrer es veu l'altre.

L'extinta Hidroelèctrica de Catalunya (ja des de fa lustres integrada a Endesa) pot estar orgullosa d'haver llegat un edifici que uneix bellesa i funcionalitat, símbol i història de l'electrificació d'una ciutat i d'un país. La història d'una transformació que mira al passat per honrar les gents que ens van precedir i que, amb el seu esforç i dedicació, i també la seva lluita, dissenyen i apuntalen la societat del present, que ja és la d'un futur immediat.

Oriol Osan Tort

Direcció de Comunicació i Relacions amb els Mitjans a Catalunya