L'impacte del tancament nuclear a Espanya

L’energia nuclear s’ha posicionat com un dels pilars de les polítiques energètiques internacionals per la seva capacitat de proporcionar un subministrament d’electricitat fiable i donar estabilitat a la xarxa elèctrica, a un cost competitiu i lliure d’emissions de carboni. En un context global on països com França, els Estats Units, la Xina i el Regne Unit estan apostant per prolongar l'operació dels seus reactors nuclears, i fins i tot pel desenvolupament de nous reactors, Espanya va contra corrent, mantenint el calendari de tancament dels set reactors nuclears actualment en operació, que començarà el 2027 concloent el 2035.

La decisió de tancament es va prendre el 2019, mitjançant un acord entre els operadors de les centrals nuclears i l'empresa pública ENRESA (Protocol de Tancament). Aquesta decisió va estar motivada principalment per l'increment dels costos associats a impostos i taxes, que van derivar en una complicada situació econòmica per a les centrals nuclears. Concretament, els impostos i les taxes van créixer un 90% des del 2010 fins a l'any de la signatura del protocol (2019). Aquesta circumstància ha continuat agreujant-se, amb un augment addicional del 70% fins al 2025. Això ha derivat que les centrals nuclears espanyoles, malgrat ser eficients pel que fa als costos purament operatius, estiguin en seriós risc d'inviabilitat econòmica, puix que actualment els costos totals són superiors a les perspectives futures del preu de l'electricitat.

Espanya compta actualment amb 7 reactors nuclears en operació, amb una capacitat total instal·lada de 7.117 MW. Les característiques de la nuclear converteixen aquesta tecnologia en un pilar clau per assegurar el subministrament elèctric, en la mesura que:

• Aporta fermesa al sistema elèctric, ja que presenta una elevada disponibilitat, podent generar a plena càrrega pràcticament totes les hores de l'any, a excepció de parades programades per recàrrega o manteniment (típicament es duen a terme parades de 30 dies cada 12-18 mesos). Això converteix la nuclear a la base de la generació del sistema elèctric espanyol, cobrint anualment el 20% de la demanda elèctrica.
• Es tracta d'una tecnologia síncrona el que aporta robustesa al sistema afavorint una correcta resposta pel que fa a la seguretat davant de potencials incidències de la xarxa o d'altres grups generadors. L'energia nuclear, igual que la hidràulica i els cicles combinats, transforma l'energia mecànica generada en la rotació de les seves turbines en energia elèctrica de corrent altern, sent essencials per al control de freqüència i tensió de la xarxa, ja que com més gran sigui la generació d'aquestes tecnologies menors seran les pertorbacions a la xarxa davant de desviaments momentanis entre generació i demanda. Aquest aspecte és fonamental en aquest context recent on, a la llum de les primeres informacions i hipòtesis, la disponibilitat de potència síncrona ha resultat un aspecte clau de debat en relació amb els successos esdevinguts el 28 d'abril passat al zero elèctric sofert a la península. 
•  A més, la tecnologia nuclear es pot considerar autòctona a efectes pràctics, atesa la disponibilitat del combustible (urani), l'alta diversificació de proveïdors i la possibilitat d'emmagatzematge del recurs. Per això, redueix l'exposició del sistema elèctric a la volatilitat dels mercats de combustibles fòssils, influenciada pel context geopolític.

El PNIEC, a partir de les dates de tancament pactades, preveu el tancament de 4 dels 7 reactors en operació el 2030, mentre que planteja ambiciosos objectius de desenvolupament de renovables, tant de solar fotovoltaica com d’eòlica. Si bé aquests objectius poden ser assolibles atès el ritme de desenvolupament de renovables a Espanya durant els darrers anys (especialment de solar fotovoltaica), un desplegament a tan alta escala de renovables ha d'anar acompanyat d'un desenvolupament similar tant de la xarxa com de l'emmagatzematge energètic, sense la qual cosa no seria possible una integració adequada i segura de les renovables.

Això suposa un hàndicap notable, ateses les barreres administratives, econòmiques i ambientals existents que condicionen el desenvolupament tant de la xarxa com de l'emmagatzematge. Pel que fa a aquest darrer punt, el PNIEC projecta per a l'any 2030 el desenvolupament de fins a 22,5 GW d'emmagatzematge entre bateries i bombament (actualment existeixen en operació al voltant de 3 GW de bombament). Les dificultats esmentades anteriorment, unides a la manca d'un marc regulador que permeti la viabilitat econòmica d'aquestes tecnologies, ha derivat en un alentiment del seu desenvolupament que dificulta assolir els objectius plantejats al PNIEC, necessaris per acompanyar el desenvolupament renovable.

A més, cal destacar que la península Ibèrica és una “illa energètica”, comptant únicament amb un 2% de capacitat d'interconnexió respecte a la seva capacitat de generació instal·lada, valor inferior als objectius establerts per la UE de 10% per al 2025 i 15% per al 2030. Si bé es preveu augmentar les interconnexions amb França, aquesta capacitat d'intercanviar electricitat continuarà estant per sota dels nivells recomanats atesa la situació geogràfica de la península, limitant la integració del sistema elèctric peninsular amb l'europeu i, per tant, la seva robustesa i mallat amb la resta de la xarxa elèctrica europea.

En aquest context, la pèrdua de generació nuclear es presentarà al sistema elèctric per als riscos en el subministrament elèctric, cosa que inevitablement derivarà en un augment de la producció d’electricitat amb cicles combinats per substituir la fermesa proporcionada per la nuclear, i això augmentarà les emissions de la barreja elèctrica i augmentarà el preu del mercat de l’electricitat, sent tecnologies amb un cost molt més elevat i dependent del preu del preu del gas natural i del CO2.

S'estima que, si mantingués les centrals nuclears en operació, el preu mitjà del mercat elèctric es reduiria en 13 €/MWh en condicions de mercat “habituals”, valor que podria pujar fins als 30 €/MWh en condicions de mercat menys favorables. Finalment, el tancament nuclear també tindrà un impacte notori en l'àmbit socioeconòmic, a causa del pes específic del sector nuclear en ocupació i aportació al PIB, especialment en aquelles regions on estan ubicats els reactors nuclears, així com l'impacte en el teixit industrial i empresarial. Sense elles, la competitivitat i el creixement industrial es veuran amenaçats mentre s'intenta equilibrar la demanda creixent amb fonts d'energia més cares i menys sostenibles.

Considerant aquests impactes, és raonable pensar que s'ha d'obrir una finestra de reflexió sobre la conveniència de mantenir el calendari de tancament nuclear tant per part de l'administració i grups polítics com de la societat, que serà la principal perjudicada en darrera instància. Tot i això, una prolongació de l'operació de les centrals no serà possible sota les condicions impositives que actualment suporten les centrals nuclears, per la qual cosa és necessari un diàleg entre les administracions i els operadors, que permeti trobar la millor solució per a tots els implicats. Cal desatacar que l'energia nuclear és actualment l'única tecnologia capaç de proporcionar electricitat de manera estable i continua, aportant estabilitat a la freqüència de la xarxa elèctrica i una font d'energia lliure d'emissions de CO2.

En conclusió, Espanya s'enfronta a un repte majúscul davant del tancament del parc nuclear, el qual es va acordar en un context geopolític i energètic molt diferent de l'actual, i que pot tenir conseqüències greus a escala energètica i econòmica. Encara som a temps de trobar una solució que permeti perllongar l'operació de les centrals, encara que s'ha de treballar a contrarellotge, atès que un cop tanqui Almaraz el 2027, el tancament de la resta de centrals serà pràcticament inevitable.