Camarasa

En un office modest i funcional de la primera planta s'inicia una conversa sobre el passat i el present d'aquesta instal·lació i la seva importància en l'entorn. La llum anestesiada del matí entra per una finestra des de la qual es pot intuir el congost muntanyós que enclou la central, just a la confluència dels rius Segre i Noguera Pallaresa. Però el vidre no ofereix una imatge de la imponent presa —amb 92 metres va arribar a ser la més alta d'Europa-— que creix al seu costat i que aconsegueix que el complex no es dissipi en la immensitat del paisatge pirinenc.

A la capçalera de la taula seu Marc Miret Olives, a prop de l'aparell enregistrador al qual ja fa força temps que no para atenció. El Marc és enginyer de Telecomunicacions i és el responsable de la central. Representa la quarta generació de la família que hi treballa. A la taula també hi ha el seu pare, Miquel Miret Montané, que s'ha jubilat després d'acumular més de quatre dècades entre aquestes parets. Encara fa olor de cafè.  

—Tot ha canviat molt des que vaig entrar com a aprenent aquí amb 16 anys. En primer lloc —explica el Miquel—, la quantitat d'aigua. El que no es cregui el canvi climàtic que s'ho faci mirar. Aquesta central començava a turbinar a tota potència (disposa de 52 MW repartits en quatre grups) al gener o febrer i no s'aturava fins al juny. Els descàrrecs per netejar les escombretes es feien el diumenge!

—Ara —assenyala el Marc— la nostra producció depèn gairebé en exclusiva de la gestió de l'aigua riu avall i dels usos que tingui. Aquí s'utilitza principalment per a l'aigua dels regs per a cultius, de manera que, en funció de la seva demanda, nosaltres turbinem. Si estem dins de les cotes d'explotació que té fixades l'embassament i s'han cobert les necessitats principals a les quals em referia abans, ja podem entrar en mercat. Evidentment, com millor sigui l'any hídric, més fàcil serà atendre tots els fronts. És el canvi d'un model productiu en què l'únic que es perseguia era l'explotació del recurs a un altre en què es prioritza la gestió d'un bé comú i cada vegada més escàs.

—És que, abans que arribessin les tèrmiques, fins i tot la freqüència de la xarxa es regulava amb aquest tipus de centrals i això suposava tenir pics de càrrega en a penes uns minuts i no s'avisava ningú —conclou el Miquel.

Antonio Trepat Solana va entrar a la central poc després de Miquel Miret i encara segueix en actiu. Està assegut al costat de la finestra i la claredat modela la seva inabastable barba blanca que acaricia sovint amb un gest gairebé inconscient. I a un pam té el seu fill, Ramon Trepat Serra, al qual li acaba d'arribar la seva primera oportunitat a Endesa amb un contracte temporal. Miquel Puig Alcobé és un altre dels tècnics que s'encarreguen actualment que l'operació i el manteniment de les centrals de l'Ebre segueixin en ordre. El seu pare va treballar a la Central Hidroelèctrica de Camarasa i es va prejubilar quan es va començar a assentar el nou model d'organització laboral en el qual el control és en remot i els tècnics ja no estan fixos en una instal·lació, sinó que es desplacen en funció de les necessitats. Tots són de Camarasa.     

—Aquí ho fèiem tot. Érem 40 persones de plantilla. Es feien els coixinets i els rodets fonent el metall, però també hi havia electricistes, operadors de quadre, fusters, paletes, pintors, jardiners… —assenyala l'Antonio.

—Des que treballo aquí he après a valorar el que el meu pare ha fet per mi —diu el Ramon.  

Amb els canvis de models productius en el sector energètic, l'entrada de la tecnologia, l'operació en remot i plantilles adaptades a les noves necessitats es va anar alleugerint la identificació del poble amb la central.

—Si demanessis a un noi de 9 o 10 anys per la central, estic convençut que no sabria dir-te'n res —incideix Miquel Miret—. En una altra època era impensable. En la nostra no hi havia ni barreres. La gent del poble pujava fins aquí... Apareixia un jubilat de l'empresa amb la seva família i els portava per dins i es posava a saludar-nos [tots somriuen per l'inversemblant que resulta l'escena traslladada al present]…

Una exposició, Camarasa 1917-1923 Temps d'avenços tecnològics i lluita obrera, comissionada per la historiadora Dolors Domingo i posada en marxa per Endesa i l'Ajuntament de Camarasa en el marc del centenari de la presa, va refrescar el vincle. A la mostra s'explica, entre altres qüestions, el paper rellevant que van tenir els treballadors que van construir la presa per aconseguir, entre altres drets laborals, la jornada de vuit hores. En aquell punt va brotar el germen d'una de les reivindicacions obreres més importants de la història d'Espanya, la vaga de La Canadenca (el nom popular pel qual es coneixia la Barcelona Traction Light & Power Company). 

—Vam notar —recalca el Marc—, sobretot a les xarxes socials, que molta gent del poble compartia el contingut de l'exposició i explicaven que els havia sorprès la rellevància històrica que havia tingut la Central de Camarasa. Per a ells era una cosa desconeguda i va començar a ser de nou un motiu d'orgull.

Aquest vincle estret que s'havia anat sostenint en un nucli cada vegada més reduït de famílies ha tornat a la comunitat.

Sona l'alarma del mòbil. El temps s'esgota. Baixem les escales empinades fins a la nau principal i ens acomiadem. Engeguem el cotxe, creuem el riu i sortim per la carretera C-13 cap a Lleida. Als pocs quilòmetres, el camí deixa de fer ziga-zagues i l'horitzó s'aplana. El Segre viatja en paral·lel cada vegada més afilat. Als costats, milers d'hectàrees farcides de pereres, pomeres i presseguers que beuen l'aigua que turbina Camarasa. El cicle es tanca. 

Marc Miret Olives

Responsable de la Central Hidroelèctrica de Camarasa, Catalunya.

Miquel Miret Montané

Exempleat jubilat de la Central Hidroelèctrica de Camarasa, Catalunya.

Antonio Trepat Solana, Ramón Trepat Serra i Miquel Puig Alcobé

Tècnics d'operació i manteniment de la Central Hidroelèctrica de Camarasa, Catalunya.