L´única

El dia 23 de gener del 2018 vaig rebre una trucada d'un operari dient que un senyor de més de vuitanta anys en cadira de rodes era a la porta de la Central Hidràulica de Susqueda i que volia visitar-la, sense previ avís. Però qui era aquest senyor? Doncs ni més ni menys que Arturo Rebollo Alonso, l'enginyer que va projectar, va dirigir la construcció i va ser responsable del disseny d'aquesta joia de l'enginyeria hidràulica, obra singular, futurista i d'estil intemporal, per qui, he de confessar-ho, sento una admiració enorme. Vaig agafar el cotxe de l'empresa i vaig anar tan ràpid com vaig poder a trobar-lo.

Quan vaig arribar, l'acompanyava el seu cuidador i un dels seus fills. Estava malalt i amb prou feines parlava, però es feia entendre, volia visitar "la seva" obra, i això va ser el que vam fer.

En aquest recorregut hi va haver un moment en què va expressar la seva contrarietat per veure alguns elements, equips i estris (extintors d'incendi, extracció de gasos, etc.) que interferien en l'aspecte visual de la visita. Em va preguntar per què no estaven guardats al seu lloc, tal com ell ho havia dissenyat originalment. Li vaig explicar que les normes de seguretat actuals exigeixen que estiguin a la vista.

Recordo també amb nitidesa el moment en què vam arribar al peu de l'escala helicoïdal de la Sala de Columnes de la presa, construïda sense cap suport central, un element revolucionari per a l'època. Aquesta famosa escala de caragol és com si pelessis una poma en una única pela i la subjectessis des d'una de les puntes. La mires i et preguntes: com l'han construït? En què es recolza?

“Vam arribar al peu de l'escala helicoïdal de la presa, construïda sense un eix central, un element revolucionari per a l'època. Aquesta famosa escala de caragol és com si pelessis una poma en una única pela i la subjectessis des d'una de les puntes. La mires i et preguntes: com l'han construït? En què es recolza?”

Doncs abans que comencéssim a pujar escala amunt, el senyor Rebollo ens va dir: "Un moment, si us plau". Aleshores es va ensorrar, i jo amb ell. Se'm queien les llàgrimes. "Mai no vaig pensar a pujar per aquesta escala en cadira de rodes", em va dir. Quan li van encarregar aquest projecte, ell tenia 26 anys i es menjava el món, però no va plantejar la seva gran obra amb la ment posada en el fet que persones grans, menys encara amb problemes de mobilitat, la poguessin utilitzar.

Estar amb el senyor Rebollo aquell matí va ser impressionant. No era la primera vegada. Va ser, de fet, una altra de les poques ocasions en què vaig tenir l'oportunitat de gaudir de la seva presència. Però, en aquell moment, per a ell era com un comiat. Volia veure per última vegada la seva obra mestra.

Tresor arquitectònic

Soc un privilegiat. Treballo en un tresor arquitectònic que pocs tenen l'oportunitat de visitar. Tanmateix, vaig trigar a adonar-me'n. Des que vaig entrar a treballar aquí, el 1985, van passar prop de deu anys fins que vaig comprendre com en són, d'idíl·liques, aquesta presa i aquesta central hidràulica. Sabia que els elements de la construcció eren una cosa fora del normal, però el cert és que no els entenia, no sabia mirar i apreciar la bellesa i l'estètica present en multitud d'elements industrials, que no interferien entre si, sinó tot el contrari, combinaven perfectament.

Ho vaig aprendre, amb un gran entusiasme, durant una altra visita que també em va marcar. Marino Estrada Ángel, una eminència de l'enginyeria hidràulica a qui es referien com "el mestre colombià", va venir a conèixer la presa en un viatge que va fer a Europa, en el qual va impartir unes quantes conferències. Aquest senyor em va ensenyar moltes coses sobre l'obra d'Arturo Rebollo i em va fer veure-la amb uns altres ulls.

Em va despertar nombroses inquietuds i em va aportar dades curioses i tècniques que se m'escapaven de les mans, perquè en aquell moment jo no tenia capacitat per apreciar-les. L'audaç il·luminació és una d'elles. La Central de Susqueda és de tipus caverna i cal recórrer una galeria de prop de 200 metres per accedir a la Sala Principal. Arturo Rebollo va dissenyar aquest trajecte amb llums fluorescents (que recentment s'han substituït per leds) de colors.

Joc audaç de llums

Jo només veia la dificultat del manteniment, la necessitat de col·locació de bastides i plataformes, perquè els llums estan clavats a la paret, però hi ha un significat darrere de l'elecció de cadascun dels colors que fan única aquesta galeria, encara que jo el desconegués. Així, passats uns quants minuts, vaig proposar al mestre colombià que anéssim a veure el quadre de comandament i ell em va dir que esperés.

Va estar una estona admirant els llums i li vaig preguntar: "Però què veu?". "Està molt reeixit", em va contestar. "Com que reeixit?", vaig insistir, sense entendre què hi havia d'especial en aquella il·luminació. Va ser en aquell moment quan em va explicar que el blau representa l'aigua més pura; el verd, l'aigua, segons el període de l'any, amb la presència d'algues; el groc, quan porta sediments. I que les tonalitats anaven augmentant fins a arribar al vermell, que simbolitza la màxima esplendor de l'energia elèctrica.

“Per arribar a la central recorres 200 metres d'una galeria il·luminada amb llums de colors: el blau representa l'aigua, el verd i el groc també, quan porta algues o sediments, i les tonalitats van augmentant fins a arribar al vermell, que simbolitza la màxima esplendor de l'energia elèctrica”.

Aquesta visita va donar significat al que abans, per a mi, no en tenia. La meva oficina, de fet, està a 12 quilòmetres de la presa i a 4 quilòmetres de la central i, des d'aleshores, quan m'hi apropo per veure si s'han fet bé els treballs, amb les mesures preventives de seguretat establertes, o com estan les instal·lacions, em prenc el meu temps per contemplar alguns dels seus elements, com ara la simulació de dibuixos prehistòrics esculpits en relleu sobre ferro que hi ha a la Sala Principal de la central i que expliquen com va ser el procés de construcció de la presa i de la central fins al moment de l'alegre celebració del dia en què va començar a produir energia.

Visites limitades

En conclusió, que d'aquesta obra singular de gran bellesa estètica en gaudim els que treballem aquí. Per qüestions de seguretat, fa aproximadament dues dècades que ja no poden venir escoles ni s'hi accepten altres visites.

Sí que es pot visitar la famosa Sala de Columnes, geometria hiperbòlica de doble revolució amb la famosa escala d'accés helicoïdal, que en si ja és una exhibició didàctica d'estructura arquitectònica. Hi ha una exposició fotogràfica de la construcció, així com una mostra d'elements i equips antics cedits pel Fons Històric de Fundació Endesa, pel 50è aniversari de la presa i de la central, que s'obre al públic dues vegades al mes.

La veritat és que m'encantaria explicar i difondre tot el que jo he après amb aquests visitants que van venir amb tant per aportar. Emocionar els altres tal com m'han emocionat a mi.

Francesc Serradesanferm

Tècnic responsable d'Endesa Generación a la Central Hidràulica de Susqueda.