{{article.category}}
{{article.title}}
Gorona del Viento i el viatge cap a la sostenibilitat
Imatge general de l'illa d'El Hierro. Al fons, la comunitat de Frontera.
Asseguren que és una illa, però això només ho pot dir algú que mai no hi ha estat. En realitat, El Hierro conté un univers. Aquests 268 km2 de terra que floten en mig de l'oceà Atlàntic permeten saltar en menys d'una hora des de les exuberants pastures i els núvols espessos de l'altiplà de Nisdafe fins a un paratge volcànic, de terra fosc i sol intens, per la sinuosa carretera del mirador del Lomo Negro, o fins a una pineda inabastable per sobre del Mar de las Calmas que transporta gairebé a l'instant a aquells dies de quietud de què gaudeix el Mediterrani quan s'acosta l'estiu, o fins a un frondós bruguerar, farcit d'enormes falgueres i munions de laurisilva, que comença a més de mil metres d'altitud a la Llanía i que podria ser un talla i enganxa d'un trosset del continent americà.
Els aerogeneradors del parc eòlic de Gorona del Viento.
Però és que a El Hierro també hi ha l'arbre sagrat del Garoé, un savinar impressionant on cada arbre ha estat modelat i doblegat de forma única pels alisis constants, o el far d'Orchilla, que recorda que aquest lloc és el punt més occidental d'Europa. Cap a l'oest no hi ha res més que un mantell d'aigua salada interminable. Potser per aquesta sensació d'aïllament, de punt perifèric i dependent, a l'illa hi va créixer la necessitat de ser autosuficients i sostenibles. Aquest mantra que és dependre dels propis recursos i cuidar-los amb afany perquè no s'esgotin.
La bassa acumuladora d'aigua de la central de bombament del parc eòlic de Gorona del Viento.
En l'àmbit energètic, la idea va fructificar en la creació de Gorona del Viento, la societat impulsada pel Cabildo de l'illa, Endesa —que, a més de figurar-hi en el capital social amb un 23 %, s'encarrega de la seva operació i manteniment—, l'Institut Tecnològic de Canàries i el Govern de Canàries per autoabastir els prop d'11.000 habitants d'aquest paradís tan complex. La companyia compta amb un parc eòlic format per cinc aerogeneradors, amb una potència total d'11,5 MW; una central hidràulica de quatre turbines, amb una potència total d'11,5MW, i una estació de bombament amb vuit bombes i una potència total de 6 MW. La instal·lació hidroeòlica va aconseguir el 9 d'agost del 2015 la fita que el territori visqués per primera vegada i durant dues hores alimentat per energies renovables. "Amb les optimitzacions que s'hi han anat fent des que va entrar en servei, Gorona ja aporta al llarg d'un any més de la meitat de l'energia que l'illa necessita", explica el delegat d'Endesa a El Hierro, Juan Luis Padrón Morales, qui agrega: "Els plans a curt termini passen per incrementar el mix de generació amb un parc fotovoltaic i emmagatzematge per bateries d'aproximadament 5 MW, que permetria assolir el 80 % de la demanda elèctrica amb energies renovables". La incorporació d'altres tecnologies, com ara l'emmagatzematge d'energia i la producció d'hidrogen verd (H2), podria culminar aquest viatge exemplar i tan anhelat cap a la independència energètica.
Instal·lacions a l'interior de la central hidroelèctrica de Gorona del Viento.
A escala tècnica el funcionament de la central hidroeòlica és relativament senzill d'explicar. Quan bufa el vent els cinc aerogeneradors injecten a la xarxa elèctrica la seva producció. L'excedent s'utilitza per bombar aigua d'un dipòsit inferior fins a un de superior. Per contribuir a l'estabilitat de la xarxa elèctrica de l'illa, es turbina l'aigua del dipòsit superior, que cau de nou cap al dipòsit inferior per un conducte. La part hidro, de producció predictible i constant, serveix per donar estabilitat a la xarxa, ja que el recurs eòlic és variable i intermitent. Els buits de demanda que no s'aconsegueixen cobrir amb energia renovable els omple la central tèrmica de Llanos Blancos, alimentada per dièsel que arriba a l'illa en vaixell. La pandèmia i la guerra d'Ucraïna han servit per veure la importància de no estar mirant sempre cap al port de l'Estaca.
Però en un punt del planeta tan peculiar, declarat l'any 2000 per la Unesco Reserva de la Biosfera i el 2014 com a geoparc, la sostenibilitat no només es limita a les fonts d'energia, sinó que abasta sectors de l'economia tan transcendents per a l'illa com són la pesca o l'agricultura.
Al fons, el parc eòlic de Gorona del Viento que acosta l'illa d'El Hierro a una independència energètica.
A la Restinga, un refugi natural al sud de l'illa i la coordenada més meridional d'Espanya, un petit pesquer s'aproxima a terra a l'abric del dic que protegeix les embarcacions de l'empenta de l'infatigable nord-est. És migdia. Els germans Jesús i José Noé Machín Gutiérrez són els patrons del vaixell que acaba d'amarrar en un discret moll just davant de l'edifici de la Confraria de Pescadors. Obren la copinya de la bodega i comencen a hissar amb ganxo tonyines d'aleta groga —les conegudes com a yellowfin—, anfosos i alguna círvia —en aquesta ocasió no van trobar petos, un cosí dels túnids molt apreciat en la gastronomia canària—. "Pesquem de forma artesanal, com s'ha fet tota la vida, amb esquer viu que agafem quan apunta el dia i després amb línia de mà i amb canya", comenta Jesús. "És una pesca molt selectiva i permet que les diferents espècies es recuperin", recalca.
El clima fred i humit de la regió de la Llanía de l'illa d'El Hierro és la llar de les granges ramaderes de l'illa. El seu sorprenent paisatge de pastures verdes i boires denses és més propi del fred nord de les illes britàniques que de l'arxipèlag canari.
La confraria la componen prop de 40 pescadors que treballen en una zona que pràcticament no disposa de plataforma continental, amb la qual cosa ràpidament es guanya fons i és on apareixen els grans pelàgics. La major part d'aquests pescadors venen el seu producte a través de la cooperativa Pesca Restinga. El que no es consumeix a El Hierro s'envia a altres illes més grans, principalment Tenerife, on es necessita cobrir la intensa demanda del turisme.
Un grup de pescadors de la Confraria de Pescadors de la Restinga descarreguen les captures del dia al port. La confraria la componen prop de 40 pescadors que treballen en una zona que pràcticament no disposa de plataforma continental, amb la qual cosa ràpidament es guanya fons i és on apareixen els grans pelàgics. La major part d'aquests pescadors venen el seu producte a través de la cooperativa Pesca Restinga. El que no es consumeix a El Hierro s'envia a altres illes més grans, principalment Tenerife, on es necessita cobrir la intensa demanda del turisme.
No només en la pesca se segueixen els mètodes tradicionals. En l'agricultura, els habitants d'El Hierro són pioners en l'economia circular. És habitual que els qui cultiven plàtan i pinya tropical també tinguin bestiar que alimenten amb les restes de les plantes i que facin servir el fem dels animals per avivar les plantacions. Juan Antonio Morales Castañeda té una explotació a Frontera, en una zona plana i assolellada. "Aquí no es desaprofita res, cal fer una gestió dels recursos intel·ligent. No disposem de grans extensions de terreny com en altres illes on les plantacions tenen una mida més gran que les nostres, i normalment les treballem entre poques persones i no compensa posar-hi màquines, cosa que redueix considerablement la petjada de carboni de l'explotació", comenta.
La indústria del plàtan és una de les indústries principals de l'econòmica d'El Hierro.
En l'agricultura, els habitants d'El Hierro són pioners en l'economia circular. És habitual que els qui cultiven plàtan i pinya tropical també tinguin bestiar que alimenten amb les restes de les plantes i que facin servir el fem dels animals per avivar les plantacions. A la fotografia, Juan Antonio Morales Castañeda, que té una explotació a Frontera, revisa la qualitat dels plàtans a l'interior de la seva explotació.
Aquestes plantacions també són consumidores d'energia elèctrica, per la qual cosa es beneficiaran de la proliferació de les renovables, i impliquen mitjans de transport i processos que avui encara no estan electrificats. En el moment en què es vagin descarbonitzant i totes aquestes peces del trencaclosques encaixin, El Hierro serà un dels primers exemples d'un món nou, d'un món completament verd.
Imatge general de la localitat de Frontera a l'illa d'El Hierro des del mirador de la Llanía.
Contingut relacionat
El llegat que serem
"El llegat que serem" és un reflex de la transició energètica justa a Espanya a través dels seus protagonistes.
Es tracta d'un projecte patrocinat per Endesa i creat pel fotògraf documental Álvaro Ybarra Zavala. L'Álvaro està sent testimoni del nostre procés de canvi, explicant, a través de les seves fotografies, les històries de les persones que veritablement són protagonistes d'aquest canvi.