Pimes en baixos: com els comerços aporten energia als pisos residencials

Quan els habitatges estan ubicats sobre els comerços o intercalats amb oficines, sorgeixen beneficis increïbles que augmenten l’eficiència dels entorns urbans, fet que permet utilitzar menys energia i minimitzar l’empremta de carboni, una funció fonamental en l’ús energètic dins de la trama urbana.

Ciutats disperses vs. Ciutats compactes

El segle XX va ser especialment complicat per a les ciutats, perquè la seva principal característica van ser els dolors de creixement per fer espai al vehicle privat, a més de la dispersió urbana pel territori i, en alguns països, l’aparició d’una zonificació que impedia viure a prop d’on es treballava, i viceversa.

Una ciutat dispersa consumeix entre 1,5 i 5 vegades més energia per trajecte que una compacta i, en concret, en el nostre país s’ha valorat com a molt negativa la baixa dispersió, que eleva el consum d'energia elèctrica i tèrmica, així com tots els impactes ambientals. Per què passa això i com ho podem evitar? El simple fet que hi hagi una àrea de la localitat dedicada al comerç i altres que només serveixen per residir-hi, com passa a les grans superfícies i els PAU (Programa d’Actuació Urbanística), augmenta les distàncies relatives entre els domicilis i els punts de venda, i amb això l'energia per anar d’un a un altre. A més, aquest augment de distància s’acostuma a compensar amb vehicles poc eficients, en comptes de transport públic col·lectiu.

D’altra banda, una ciutat compacta, on els comerços es troben en els baixos del residencial, fa possible que la majoria dels desplaçaments es produeixin caminant o amb bicicleta, dues mobilitats actives i molt necessàries amb un consum energètic menor respecte d’altres mètodes.

Pel que fa a les empreses, apropar-se als clients de manera que aquests puguin acudir-hi sense recórrer a vehicles de motor també suposa avantatges de facturació. Actuacions com l’augment d’àrea de vorera, la pacificació viària o la conversió en zones de vianants multiplica els ingressos de comerços locals.

Té lògica, perquè els cotxes no compren, però les persones sí. En un estudi es va analitzar què passava a Espanya quan es convertia en zones de vianants: els comerciants estaven encantats. I ha passat el mateix a la resta del món: Groninga, Nova York, Londres, entre d’altres ciutats.

Climatitzar habitatges amb la calor de les oficines

A més de la mobilitat, també s’han mesurat les pèrdues tèrmiques amb el factor de les pèrdues de calor -ràtio que mesura la relació entre la superfície que pot perdre calor (l’envolupant tèrmica) i la superfície del sòl que s’escalfa (TFA)- i les conclusions són similars: la baixa densitat i la manca d’ús mixt té més pèrdues.

De fet, l’ús mixt, per exemple, un comerç o una oficina sota dos o tres pisos residencials, fa que durant l’hivern la calor residual de l’activitat empresarial -que acostuma a produir-se de primera hora fins passat el migdia- eviti als residents posar la calefacció a la tarda. I s’observa un fet similar amb l’aire condicionat.

Cada vegada més estudis d’arquitectura busquen dissenyar edificis passius, que no necessiten màquines per escalfar o refredar, dissenyant enormes torres trencades com la Rødovre Tower (2008) de Bjarke Ingels Group, un estudi caracteritzat per dissenys altament funcionals. Aquesta torre es caracteritzava per apilar residencial i oficina, de manera que aquestes rebien menys radiació solar. Les oficines són àrees amb una alta activitat, amb ordinadors i equipaments que desprenen calor, mentre que les residències tenen una façana orientada per captar-hi llum.

A més, conductes dins de l’edifici canviaven la calor de lloc a mesura que feia falta. Tenint en compte la complementarietat d’horari entre espais de treball i habitatges -mai no s’està en ambdós alhora-, aquest tipus de solucions és perfecte per esprémer la generació d'energia.

Amb altres paraules: a les empreses els interessa molt compartir vertical amb el sector residencial, ja que sorgeixen sinergies energètiques que poden alleujar les seves factures.

Un urbanisme d’ús mixt

Generalment, es pressuposen elements urbans, com ara la vorera, la calçada o el mobiliari urbà. Tot i això, aquest tipus de materials i elements acostumen a tenir un elevat cost energètic i de recursos.

Un kilogram de formigó necessita 1,3 MJ (megajoules), un kilogram de maons: 2,3 MJ, de pedra artificial o processada: 5,9 MJ, d’acer: 35 MJ. Tot el que ens envolta a les ciutats s’ha col·locat allà a un cost que no podem menysprear, de manera que, tenint en compte que vorera o bancs sempre seran necessaris, cal maximitzar-ne l'ús perquè l’empremta energètica per capita i per hora sigui la més baixa possible. I la millor manera de fer-ho és fomentar un urbanisme d’ús mixt.

Per exemple, el mateix banc que serveix de zona de descans per a una persona gran que a primera hora camina per fer la compra amb el seu carret, també serveix de zona per dinar d’una oficinista que vol gaudir d’un dia a l’aire lliure, d’espai de reunió abans de la sortida dels nens de l'escola o com a lloc de trobada per als joves més endavant.

I com es tradueix això en benefici empresarial? Quan una mateixa infraestructura té més usuaris, també calen menys impostos per capita per mantenir-la. Impostos com l’IBI i, fins i tot, les taxes de recollida d'escombraries són més baixos en el teixit dens, en part perquè els costos energètics del sistema en conjunt són inferiors.

Tot i que en les darreres dècades s’ha observat una migració cap a la perifèria, les empreses espanyoles s’han ubicat en els baixos dels edificis. Independentment que això fos o no una pràctica deliberada, aquelles empreses que vivien dins del teixit urbà mixt tenien més probabilitats de supervivència, que es multipliquen encara més si l’entorn està pacificat.