Què és l'obsolescència programada? Quins són els seus beneficis i riscs?

Aquests escenaris poden ser fàcilment una mostra de l'obsolescència programada, per a alguns és una estratègia de producció de les grans marques, i per a altres una acció intencionada. Es basa en la fabricació de dispositius electrònics amb determinats estàndards de qualitat que limiten la seva vida útil, ja sigui implementant materials menys resistents, peces i instal·lacions amb una durabilitat predeterminada, o mitjançant barreres tecnològiques i de software, que motiven el seu reemplaçament constant. Coneguem més sobre aquesta pràctica, els seus efectes a la societat, al planeta, i les alternatives per controlar-la.

Què és l'obsolescència programada? Marques vs. consumidor

L'objectiu de l'obsolescència programada és que els equips elèctrics del nostre dia a dia, com ara telèfons mòbils, ordinadors, neveres, rentadores, microones, entre altres electrodomèstics, deixin de funcionar en un període de temps determinat sense que hagin estat intervinguts o afectats per alguna causa externa, per promoure la compra d'un altre equip (amb les mateixes o millors prestacions) que el substitueixi.

Això ens beneficia o ens perjudica? La percepció des del punt de vista del consumidor és que aquesta “acció intencionada” per part de les marques només beneficia les marques, i, alhora, atempta contra la butxaca de l’usuari per la despesa constant, i contra el medi ambient per la contaminació que pot generar la quantitat d’equips que es rebutgen amb més freqüència.

Tipus d'obsolescència programada

Els fabricants utilitzen diferents tipus d'obsolescències per programar el final productiu dels equips:

Obsolescència tècnica: quan un producte deixa de funcionar a causa del desgast d’algunes peces clau. Cada cop és més comú la sortida al mercat de productes més econòmics elaborats amb materials reciclats o sostenibles, però que la seva durabilitat és més curta.

Obsolescència per software: quan les actualitzacions del sistema operatiu deixen de ser compatibles amb un dispositiu i obliguen a comprar un model més nou compatible amb aquesta actualització.

Obsolescència percebuda: quan un producte continua sent funcional, però la percepció de moda o tecnologia el fa semblar antiquat. En aquest cas, la població més jove o col·leccionistes d'alguna marca tecnològica solen ser els receptors més grans d'aquest tipus d'obsolescència.

Origen de l'obsolescència programada

Un dels casos més emblemàtics, i al qual se li atribueix el “debut” de l'obsolescència programada a la història de l'energia elèctrica, és el del cartell Phoebus, un acord entre nou fabricants de bombetes, entre els quals destacaven marques com Osram, Philips i General Electric, signat el 23 de desembre de 1924, vigent fins al 1939.

Els representants de les principals empreses que brindaven llum a Europa van establir en un document que les companyies de bombetes o focus de llum estandarditzarien la durada dels seus productes. Aquestes haurien de durar 1.000 hores i no 1.500 o 2.000, com les habituals per aquell temps, per tal d'augmentar les vendes.

Hi ha altres versions que ubiquen l'auge real de l'obsolescència programada després de la Segona Guerra Mundial. Aquesta idea de fomentar el consum d'articles com a motor econòmic es va consolidar al segle XX, de la mà amb el creixement del mercat de béns de consum i els avenços de la tecnologia.

Productes més afectats per l'obsolescència programada

Els productes més afectats per l'obsolescència programada comunament són:

Telèfons mòbils i tauletes: se'ls aplica l'obsolescència programada a través d'actualitzacions que els tornen més lents o a les quals no tenen accés pel model o any de fabricació, o per bateries no reemplaçables.

Electrodomèstics: rentadores, neveres i microones que posseeixen peces o components dissenyats per fallar després d'un temps determinat, i els quals no tenen recanvis disponibles al mercat.

Eines elèctriques: forats i serres amb peces que no es poden reparar o reemplaçar fàcilment.

Gadgets d'entreteniment: videoconsoles, auriculars i televisors amb canvis en la tecnologia que els tornen obsolets, o amb el mateix sistema d’actualització de software constant, com passa amb els telèfons mòbils.

Avantatges i desavantatges de l’obsolescència programada

Per a molts, els beneficis d'aquesta acció sempre seran per a les fàbriques i les marques, però altres veuen una mica més enllà dels ingressos i el negoci:

1. Motiva la innovació: la renovació constant i amb cada cop més freqüència de gadgets i equips promou i incentiva el desenvolupament de noves tecnologies i millores en disseny.
2. Més llocs de treball: amb l'augment de la demanda de productes es crea un cicle econòmic que estimula i obliga a la creació de llocs de treball en sectors com ara manufactura, vendes i logística per fabricar, promoure i distribuir aquests equips.
3. Competència de preus: en produir dispositius de forma massiva i amb materials més barats, reutilitzats o d'un sol ús, els productes poden ser més accessibles, amb preus més baixos, cosa que permetrà que un major nombre de persones els pugui adquirir.

Però potser els riscos i els desavantatges que deriven d'aquesta pràctica posin la balança en contra dels ulls de la societat:

• Impacte mediambiental: la substitució freqüent d'electrodomèstics i gadgets genera tones de residus electrònics que atempten contra el medi ambient.
• Recursos desaprofitats: la fabricació de productes amb una vida útil cada cop més curta es tradueix en el consum de materials, recursos i energia de manera ineficient.
• Cost per al consumidor: els usuaris es veuen obligats a comprar nous dispositius amb més freqüència, impactant-ne l'economia personal.
• Consumisme promocionat: l'obsolescència programada fomenta una cultura de consum “frenètic”, fent de banda les pràctiques de reparació i reutilització.

Com es pot combatre l'obsolescència programada?

Promoure el dret a reparar amb accés a peces de recanvi i manuals de reparació, promoure el consum responsable optant per productes amb garanties esteses i marques compromeses amb la durabilitat, i invitar a la reutilització i reciclatge donant o venent dispositius en lloc de rebutjar-los, són potser les alternatives més orgàniques per afrontar o minimitzar l'auge de l'obsolescència programada.

L'economia circular és una bona opció quan els productes arribin al final de la seva vida útil: reciclar els equips o algunes de les peces per aprofitar-les en la fabricació de nous equips, per tancar el cicle i minimitzar l'impacte ambiental d'aquest sistema de producció.

També existeixen actualment iniciatives empresarials com ara apostar per dissenys modulars i productes més sostenibles per a la fabricació de dispositius.

L'obsolescència programada està sota la lupa legal des de ja fa uns quants anys. Alguns països han començat a implementar lleis que exigeixen que els fabricants dissenyin productes més duradors i amb peces reemplaçables. Al Parlament Europeu s'ha aprovat la Directiva sobre “Dret a reparar”, la missió de la qual és establir que els productes es puguin reparar sense contratemps ni impediments, després que la seva garantia hagi finalitzat, segons ho ha indicat l'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU).

Actualment, a Espanya no hi ha cap legislació que reguli l'obsolescència programada, només existeix el Reial decret 110/2015 sobre aparells elèctrics i electrònics, en què s'exigeix als fabricants que els equips siguin creats de manera que la seva vida útil sigui perllongada, però no penalitza l'aplicació o la pràctica de l'obsolescència programada.

També ajuda el Reial decret 58/1988, relatiu a la reparació d'electrodomèstics, en què es preveu que tots els serveis tècnics estan obligats a aportar recanvis de peces durant almenys set anys després de la compra del dispositiu. 

En definitiva, l'obsolescència programada és un fenomen amb implicacions tant positives com negatives. Tot i que ha impulsat el creixement econòmic i la innovació tecnològica, també s'ha sumat a la llista de problemes mediambientals per al planeta i d'efecte econòmic arriscat per als consumidors.

Per trobar un equilibri potser seran necessàries regulacions més estrictes, fomentar la possibilitat que els equips puguin ser reparats a un cost raonable, les peces del qual siguin fàcils d'aconseguir i adquirir, i educar els consumidors sobre la importància d'un consum més sostenible. D'aquesta manera, el futur de la tecnologia podrà conviure en sinergia amb la sostenibilitat i l'eficiència.