Les cases passives són aquelles que es valen de l’arquitectura bioclimàtica per obtenir una construcció d’alta eficiència energètica, mentre es manté un confort adequat per als seus habitants al llarg de l’any.

Quan va néixer la idea de les cases passives?

A finals dels setanta, ja es començava a gestar la consciència sostenible en la societat. A aquesta consciència s’hi sumen les crisis del petroli dels anys 1973 i 1979, que van fer reflexionar la societat sobre el model energètic, sobretot als Estats Units.

Les escoles d’arquitectura nord-americanes van reflectir aquests corrents de pensament i van començar a plantejar la idea de construccions que consumissin la menor quantitat d’energia possible, sense escatimar en les comoditats dels seus habitants.

Fruit d’aquests treballs es va publicar el llibre La casa passiva: Clima i estalvi energètic per l’Institut d’Arquitectura dels Estats Units, editat el 1979 per The American Institute of Architects. Aquest manual aposta per l’aprofitament de la particularitat climàtica de l’emplaçament dels habitatges, augmentant la independència de sistemes tradicionals de refrigeració o calefacció dependents de la xarxa de combustibles fòssils convencionals.

Aquesta fita va obrir una línia de desenvolupament per a l’arquitectura en les dècades posteriors, maximitzant innovacions tecnològiques en el disseny i la construcció.

Quins factors cal tenir en compte en les cases passives?

Aquests són alguns dels condicionants a l’hora de crear una casa passiva:

• La seva localització geogràfica: la ubicació de la casa condiciona un clima determinat, així com la seva orientació; no gaudeix dels mateixos privilegis una casa orientada al nord-est que una d’orientada al sud-est.
• La seva condició climàtica: gràcies a registres històrics i models de predicció, podem conèixer hores de sol, volum i freqüència de precipitacions, humitat relativa, temperatures mitjana, màxima i mínima, etc.
• Funció de la casa: si es tracta d’un espai de treball, si és un habitatge habitual, segona residència, etc.
• Nombre d’habitants i rutines: cal saber l’ús que es farà de la casa, quins espais es necessitaran (despatx, sala de jocs…) i per a què, quan es faran servir (matí, tarda o nit).
• La forma de l’edifici i la seva relació amb l’entorn.

Amb aquests factors, s’ha de mirar d’obtenir un mínim de confort (temperatura estable i agradable durant tot l’any, en funció de l’estació) a costa del clima, posant en valor els avantatges climàtics i pal·liant els desavantatges.

Quins recursos fan servir les cases passives?

Els arquitectes combinen una sèrie de recursos en funció de les característiques de la casa:

• L’aïllament tèrmic de l’habitatge i els materials que s’utilitzen amb aquesta funció.
• La ventilació encreuada i la protecció contra els corrents d’aire.
• La captació d’energia solar i/o eòlica. Tenint en compte els moviments del sol i les tendències de l’aire.
• La massa tèrmica de l’edifici, per mantenir una temperatura estable. La gran majoria de cases passives tenen una temperatura interior de més o menys 20 ºC.
• I, finalment, l’aprofitament d’energia sostenible, principalment solar: s’incorporen sistemes passius de generació i emmagatzematge d’energia solar, així com aprofitament i acumulació de la calor.

Com aprofiten l’energia solar les cases passives?

Aquestes són algunes de les solucions que se solen emprar:

• Instal·lació de plaques solars per a la generació d’energia elèctrica.
• Sistemes de captació solar i acumulació: s’acumula la calor en un espai de l’habitatge (generalment, sota terra).
• Sostre d’acumulació: sistema que aprofita la calor del sostre de l’habitatge i el protegeix durant les hores més fredes.
• Hivernacles: amb murs translúcids.
• Murs d’acumulació: murs amb cambra interior de color fosc (amb orificis o sense, que impulsen la convecció).
• Superfícies amb vidre.

Com es pot saber si una casa és passiva? L’estàndard Passivhaus

A finals dels vuitanta, l’arquitectura va començar a fixar les bases per obtenir un estàndard de cases passives. Bo Adamson, professor de la Lund University de Suècia, i el físic Wolfgang Feist, de l’Institut d’Habitatge i Medi Ambient de la República Federal Alemanya, van establir les bases de l’estàndard Passivhaus, que implica un estalvi del 70 % en consum energètic en comparació dels habitatges convencionals. A Espanya, amb un clima més suau, el consum es redueix al voltant d’un 60 % amb la millor qualificació energètica per a l’edifici.

Aquest concepte se centra en els elements arquitectònics següents, recollit en la Plataforma d’Edificació Passivhaus (PEP):

• Disseny bioclimàtic: tenint en compte el clima i l’orientació, la protecció solar, etc.
• Aïllament tèrmic: que protegeix dels canvis de temperatura evitant pèrdues de calor o fred.
• Rebuig de ponts tèrmics: creant un continu en l’aïllament i evitant punts de fuga.
• Hermeticitat: mitjançant assaig es garanteix una tèrmica, limitada i controlada que elimini filtracions d’aire no desitjades i corrents interiors d’aire.
• Finestres: amb l’aïllament i la protecció adequats per a cada cas.
• Ventilació mecànica amb recuperació de la calor: es tracta de ventilació contínua sense pèrdua de calor o fred.
• Disseny de protecció solar: per evitar sobreescalfaments.

Quan una construcció supera les proves desenvolupades per un tècnic expert, obté el certificat. Hi ha diversos tipus de certificat: el superior (Premium) distingeix l’autosuficiència energètica de la construcció.

Cases passives a Espanya

El primer edifici amb certificació Passivhaus al nostre país va ser l’habitatge Assyce-Ecoholística (Moraleda de Zafayona, Granada), construït el 2009. Des d’aleshores s’han desenvolupat nombrosos projectes (blocs d’habitatges, oficines, geriàtrics, col·legis...) que tenen el certificat Passivhaus a tot el territori peninsular. S’espera que, amb la conscienciació sobre les energies renovables i el respecte pel medi ambient tan vigent avui dia, la xifra continuï augmentant i que la tendència arquitectònica evolucioni cap a una major sostenibilitat.