Tres, dos, u... Continuem!

Central Tèrmica Litoral, Carboneras: preparatius per a la voladura de la xemeneia.

Expectació, il·lusió, formigueig a l'estómac, fins i tot vertigen; un cúmul de sensacions anaven i venien aquell primer dia, a mesura que m'acostava. Anava pendent de la carretera, tot i que era inevitable que els ulls viatgessin, de tant en tant, al punt més alt de l'horitzó de Carboneras.

Conduïa el meu primer cotxe. Feia vuit anys que treballava per a Endesa, movent-me entre la central dièsel de Melilla i la seu de Madrid. Bé perquè la primera manté l'amabilitat d'aquestes ciutats on pots anar caminant a pràcticament tot arreu, bé perquè la capital d'aquest país disposa d'una densa xarxa de transport públic, fins a aquell moment no havia necessitat tenir vehicle propi.

Hi havia més novetats a la meva vida en aquell moment. Amb prou feines un mes abans m'havia casat i m'havia establert amb el meu marit a la província d'Almeria, a l'habitatge on encara vivim avui dia, fent el primer pas en la nostra vida junts. Aquesta és una cosa que, si me l'haguessin arribat a dir amb prou feines uns mesos abans, no me l'hagués cregut. Ja m'havia fet a la idea que, després del viatge de noces, ens continuaríem veient només els caps de setmana, i, en canvi, els planetes s'havien alineat per fer-ho possible, tot i que, més que els planetes, havien estat la constància d'una mateixa i la voluntat de les persones que en aquells moments podien prendre decisions. L'agraïment també era un dels sentiments que afloraven en aquella recta, i que avui dia perdura.

Acortinador d'aigua per reduir la pols de la voladura.

Protecció enfront de projeccions en sabates.

Nova feina, nous companys, en definitiva, una nova vida que enllaçava amb tornar als meus orígens i ser a prop dels que més estimava. Encara m'havien de pessigar perquè m'ho pogués creure, perquè caminava en un núvol, més enllà de la cota 200.

Així començava la meva història a Litoral, que se suma a la de tants companys en un mateix escenari.

És el cas de Matías Carrillo, qui va veure com creixia a poc a poc. Encara estava estudiant fora i cada setmana, quan tornava a casa, veia com anava guanyant en altura. Deien al poble que com més pujava, més cobraven els que eren al tall, i, quan van acabar, es va celebrar una mariscada. Això sí, qui volgués menjar gambes havia de pujar a la punta de dalt (és inevitable escoltar-ho sense somriure o acabar amb alguna riallada).

Ell va començar a treballar a la Central Litoral poc temps després, i des del principi ha estat lligat a la logística de magatzem. Fins i tot ara, que el magatzem s'ha reconvertit per donar cobertura a totes les plantes solars a Espanya, continua des de la mateixa perspectiva veient els canvis que s'han produït en tot aquest temps, conscient de la capacitat d'adaptació de la qual som capaços com a éssers humans i del que significa formar part d'aquesta aventura.

També en formen part Iván Ballesteros i Marcos Pérez, ara companys de viatge del Matías al magatzem solar. Tots dos pertanyen al grup de companys que, quan la Central Litoral, després de gairebé quaranta anys en funcionament constant, va començar a estar més temps aturada que produint, van passar a exercir noves funcions en altres centres de treball.

Vista interior del fust de la xemeneia.

L'Iván, com a supervisor de plantes solars a la zona occidental d'Andalusia. Mirant cap enrere, el canvi va resultar una experiència molt bona, molt positiva, tant a escala professional com familiar; una oportunitat d'aprendre una nova tecnologia i, naturalment, d'aplicar tants coneixements adquirits treballant a Litoral, en l'equip d'operació i, alhora, donant cobertura a manteniments (els "superherois", que en deien). Destaca haver pogut extrapolar a les noves plantes els procediments de seguretat i de descàrrecs, que eren una constant en el dia a dia de Litoral.

A la taula del costat, el Marcos escolta el seu company i comparteix el que diu. En el seu cas, els records el remunten uns quants anys més enrere, quan va començar a treballar a l'empresa de manteniment elèctric de la central i, poc després, va començar a formar part de l'equip d'instrumentació i control. Més tard, després de diversos anys, també formant part de l'equip d'operació, va passar com l'Iván a una altra tecnologia, en aquest cas la hidràulica, al centre de control de la UPH Sud a Còrdova. Ara, ja de tornada, valora la sensació de ser capaç d'assumir nous reptes i, alhora, com s'ha sentit valorat per la responsabilitat i implicació amb què els ha assumit.

Tots ells formen part d'aquest futur renovable al qual ens dirigim, capitanejats per Soledad de Castro al capdavant del magatzem solar, valenta com no n'hi ha. Va marcar la fita de ser la primera dona a Litoral, exercint la funció de cap de torn en operació, tot i que l'estima i la valoració que li professem no es poden resumir en una sola fita sinó en una trajectòria professional irreprotxable a càrrec de diferents departaments: laboratori, eficiència, etc.

Ens acomiadem fins a d'aquí a una estona. Marxo cap a la "casa blanca", que és com anomenem l'edifici d'obra on comparteixo oficines amb els companys d'Enginyeria que estan al capdavant del desmantellament. Últims preparatius. Tots tenen en comú en la seva trajectòria l'experiència acumulada d'anys construint, muntant i fent funcionar plantes de generació elèctrica. Ningú millor que ells per dur a terme la tasca de "desconstrucció", o potser algú que no ha vist créixer una instal·lació des de la primera pedra, el primer cargol o el primer cable posarà tanta cura per desmuntar-la?

Margarita Martínez Perales, responsable de Projectes de Sostenibilitat per a la zona sud-est.

Pedro González Prieto, supervisor de construcció D&E.

Jose Martínez Galiano, antiguo responsable de Operación O&M de la central.

Matías Carrillo, logística (magatzem solar) a l'interior de la central.

Iván Ballesteros, logística (magatzem solar) a l'interior de la central.

Marcos Pérez, logística (magatzem solar) a l'interior de la central.

Gianluca Tenca, al capdavant de l'equip com a site manager, amb una trajectòria forjada a diferents països i en l'àmbit de les nuclears, porta per davant sempre la seguretat davant de qualsevol decisió. El projecte de desmantellament de Litoral li ha donat l'oportunitat de ser més a prop de la seva família. Té sempre presents aquelles persones que a l'inici de la seva carrera professional li van transmetre tants coneixements i se sent partícip del camí cap a la transició energètica que entre tots estem recorrent. Està esperant que tornin els companys que fan els últims reconeixements al tall. Com a bon capità, serà l'últim a abandonar el vaixell.

El riure de Paco García (Paquito, com algunes vegades l'anomena el Gianluca) s'escolta a l'altre costat del passadís; és inconfusible. Canari de naixement i ciutadà del món. Quants llocs, quantes centrals ha recorregut: Ceuta, Eivissa, Los Barrios, Melilla, Granadilla, Candelaria... Muntatge elèctric, muntatge mecànic, posada en marxa... A Litoral també hi va ser fa uns anys, amb el projecte per a l'adaptació de la central a la Directiva d'emissions industrials (Projecte DEI). De tot aquest recorregut, posa en valor les persones que ha conegut i tractat, i de les quals ha après tant i adquirit tantes experiències.

El nostre altre Paco, en aquest cas López, sempre lligat a la seguretat, va començar la seva trajectòria a l'empresa com a coordinador de Seguretat i Salut en els cicles combinats de San Roque (Cadis) i també Cristóbal Colón (Huelva). A Litoral hi va estar durant el projecte d'"extensió de vida" i DEI. Li és inevitable sentir certa malenconia quan recorda aquests temps; les persones solem tenir aquest "defecte", tot i que també és el que ens porta a apreciar i valorar el present i el futur.

Preparatius a l'empremta de caiguda de la xemeneia.

Miguel Mateo ha estat involucrat en alguns dels projectes més rellevants de la central, com ara la construcció de la dessulfuradora del Grup 1, el "Transhiping", l'adaptació a la DEI o les bateries (BESS). Precisament per això, tot i que també participa en altres desmantellaments, no pot obviar l'afecte que sent per Litoral. La seva vida professional ha estat lligada des dels inicis a Obres i Muntatges, i ja està acostumat als canvis organitzatius pels quals ha anat passant la unitat d'Enginyeria. És capaç de verbalitzar molt bé els sentiments enfrontats que equiparen les persones que treballem a Litoral, tot i que mirant sempre cap endavant, amb optimisme, amb la vista posada en aquells projectes que vindran.

La visió més jove la posen Javi Parra i Pedro González. Il·lusió. El Javi ve d'un altre dels vessants protagonistes en la transició energètica: la construcció i posada en marxa de plantes fotovoltaiques. Involucrar-se en el projecte de desmantellament de Litoral li ha suposat l'oportunitat de conèixer una tecnologia i un aparellatge als quals ja serà complicat tenir accés. Precisament, està contribuint que alguns d'aquests equips continuïn funcionant en altres instal·lacions, en el marc del projecte "Second Life".

El Pedro ja tenia experiència amb el manteniment d'altres centrals abans de començar en el desmantellament de Litoral, com diu ell, gairebé per casualitat. El destí va voler que vingués "de tornada a casa", on va començar amb una beca en Manteniments poc després d'acabar Enginyeria Mecànica. Tot i això, els llaços que l'uneixen a Litoral venen de més enrere: m'és inevitable parlar-hi i no pensar en el seu pare, un molt bon company, ara prejubilat, igual em passa amb el pare de l'Iván i tants d'altres dels quals me'n recordo. És curiós com prens consciència que ja tens una edat quan t'adones que has compartit el dia a dia amb diferents generacions. Avui ha vingut preparat amb les ulleres de seguretat fosques, per si l'emoció continguda brolla de sobte. Jo hauria d'haver-me recordat de portar-ne també les meves.

El que sí que tenia clar era que em posaria l'uniforme. La meva feina actual no requereix que el porti habitualment i, a més, hi haurà més persones vestides "de carrer", però penso que és el que fa més honor al dia. Orgull de pertinença. Un dia que, a diferència de les setmanes passades, s'ha vestit de gris i en què bufa el llevant, i així també acompanya.

Càrrega d'explosius al fust de la xemeneia.

M'acosto a Jose Martínez, ens farem l'última foto. Mig somriure. La compartim per WhatsApp amb menys companys dels que ens venen ara a la ment, que, per circumstàncies o per protocol, no han pogut o han preferit no ser aquí. Perdura entre nosaltres el sentiment de cohesió, d'equip.

Al Jose li van sortir les dents, professionalment parlant, a Litoral, tot i que està lligat a l'empresa des de sempre gràcies al seu pare. Flaixos que van des del regal que rebia de nen el dia de Reis, al "vaixell de la llum" (la flotant de Santa Cruz de Tenerife), a l'adolescència al poble d'As Pontes a Galícia.

Em comenta que la seva dona és fora, sentia que havia de venir. Fa molts anys aquest va ser l'escenari on es van conèixer: ella feia unes pràctiques al petit hospital de la central i ell estava al torn. El pretext d'una vacuna i el sabor d'un primer cafè que no s'oblida. Ara el somriure és complet, ampli.

Les històries que poden girar al voltant d'un mateix lloc són tantes i tan diferents... Depèn de les persones que les viuen i senten. Unes comencen abans, algunes coincideixen en el temps, s'entrellacen i, en ocasions, tenen un final comú.

L'escenari on es desenvolupen va canviant al llarg del temps, influint també d'aquesta manera en les vivències i en el sentiment d'aquells que en formen part.

És l'hora. Tot segons el previst. Tres, dos, u... Continuem!