Història del parallamps: qui el va inventar i com funciona

El control de l’energia elèctrica va canviar el curs de la civilització. D’entre molts altres descobriments, el parallamps és una fita fundacional. L’idea de Benjamin Franklin va permetre fer atraure els raigs cap a punts que no generessin perill. La humanitat va deixar de témer les tempestes.

Sovint la gent confon el parallamps i l’associa amb Edison, l’inventor de la bombeta. En realitat, cal penjar aquesta medalla al polític i científic Benjamin Franklin, qui va ser pioner a proposar el canvi horari com a mesura d'estalvi d’energia.

La passió de Franklin per la investigació de la energia elèctrica va fer que es fixés en un fenomen que hauria passat desapercebut per molts altres. Un estel que feia volar va ser encertat i calcinat per un raig, cosa que va fer que l’enginyós investigador es preguntés si fora possible atraure els raigs d’alguna manera.

Va lligar una clau metàl·lica als seus estels i va continuar fent-los volar en dies de tempesta, fins que el 15 de juny de 1752 va aconseguir capturar un altre raig. L’electricitat va descendir pel fil de l'estel fins que va arribar a la clau. D'aquesta manera va demostrar que era possible atraure els raigs cap a estructures de ferro tot lliurant-ne altres elements del seu impacte.

Un any més tard, el 1753, es van començar a instal·lar els primers parallamps. Barres metàl·liques d’entre cinc i deu metres de longitud amb punta de coure o platí (materials de gran conductivitat elèctrica). La instal·lació progressiva a les teulades d’Estats Units (i més tard a les de la resta del món) ha ajudat a salvar incomptables vides i evitar incendis.

Un cop s’havia atrapat el raig, la barra metàl·lica continuava en forma de línia de conducció. Aquesta línia es feia amb barres metàl·liques o fils de coure. En tot cas, la seva funció consisteix a conduir l’electricitat fins a la terra. Un dissipador, que no és res més que una prolongació d’aquesta línia, es col·locava sota terra. Allà baix, l’energia elèctrica del llampec es diluïa i s’absorbia sense que fes mal a ningú.

L’evolució del parallamps original: Nikola Tesla

Ha plogut molt (i tronat) des que Franklin va tenir la seva genial idea. Però quasi 300 anys després hi ha molts parallamps al món que continuen sent exactament com els que ell va dissenyar. Una barra metàl·lica amb punta de coure, línia de conducció també de coure i un dissipador sota terra.

Tanmateix, aquest esquema ha patit canvis substancials. El 1918, va ser Nikola Tesla, el descobridor de la corrent alterna, qui va perfeccionar notablement aquest invent. Es va adonar que la punta del parallamps ionitzava l’aire i per aquesta raó atreia el raig, però al mateix temps, convertia l’aire circumdant en conductor, cosa que podia causar danys incontrolats. Així va néixer el parallamps de punta de captació amb base àmplia, i molt més segur que l’original.

Posteriorment, la combinació de nous materials i noves tecnologies van anar sofisticant el parallamps, fonamentalment en dues direccions:

• Parallamps desionitzats amb càrrega electrostàtica: pretén eliminar els camps elèctrics en les estructures, amb què impedeix que se’n formin raigs a sobre. Avui en dia, la majoria d'experts considera que no se n’ha provat l'eficàcia.
• Parallamps amb dispositiu d’encebament: mesura les càrregues electrostàtiques dels núvols per predir quan s’han generat els raigs. Quan ho detecten, llencen un impuls electromagnètic cap amunt que serveix per captar el raig a distància. D'aquesta manera, es redueixen els possibles danys en caure el raig al parallamps.

Curiositats i anècdotes sobre el raigs i el parallamps

• Les grues no estan fetes a prova de raigs: el principi del parallamps es basa a combinar la càrrega elèctrica negativa dels núvols d’una tempesta amb la càrrega elèctrica positiva de la Terra. L’atracció del raig es realitza mitjançant conductors metàl·lics, i per tant, fa que no funcioni en quant a estructures metàl·liques com les grues, que en el seu conjunt són grans captadores de raigs.
• La Torre Eiffel es va concebre com un parallamps immens: en realitat, com un laboratori per a tot tipus d’investigacions científiques, tot i que, especialment, per provar teories sobre l’energia elèctrica i la meteorologia. Aquest parallamps de més de 325 metres rep de mitjana 5 impactes de raigs l’any. El 1902 el fotògraf M.G. Loppé va aconseguir per primera vegada immortalitzar el moment en què la tempesta s’enfuria amb l’emblema de Paris.