{{article.category}}
{{article.title}}
El millor llegat possible: el treball, el futur
Gairebé sempre hi ha un denominador comú quan s'aprofundeix en les històries vinculades a la transició energètica en què ens hem submergit: el vincle entre el passat, el present i el futur es troba en les persones. Una col·lecció inabastable de treballadors anònims que porten el sector energètic en l'ADN, que han viscut des de la seva infància amb el particular univers de generar, distribuir i comercialitzar energia elèctrica en el primer pla. I són testimonis d'excepció dels canvis que plantegen els nous temps i la producció a través de renovables.
Però, sobretot, són, gràcies al treball en una mateixa companyia, dipositaris d'una herència col·lectiva i familiar, d'un nexe entre generacions i generacions de la mateixa estirp. Ells han rebut un llegat singular, potser el millor possible: el treball. I aquests són alguns dels relats que han marcat les seves vides.
- Recordo la primera vegada que vaig visitar la central tèrmica (Andorra, Terol). Encara era una nena i quan vaig entrar a la sala de control em va impactar molt veure tots els llums que hi havia. En aquell moment vaig pensar: "Quina feina més xula té el meu pare!".
La Sonia Bielsa, que ara és supervisora de manteniment de parcs eòlics, representa la quarta generació de la seva família que treballa a Endesa. El seu besavi va començar a les mines de carbó i ella és la primera que ha fet el salt a les renovables.
- He nascut i he crescut a Andorra, i ara mateix visc aquí amb la meva família. He estudiat Enginyeria Tècnica en Disseny Industrial a Saragossa. El primer any de carrera vaig fer les pràctiques a Endesa, a la central tèrmica d'Andorra, a l'oficina tècnica, i quatre anys després ja vaig començar a treballar com a sotscap de torn (el mateix càrrec que el seu pare) al departament d'Operació, que és on portàvem la supervisió i el control de tota la central. El juliol del 2019 la meva vida va canviar. Quan una porta es tanca, una altra s'obre, i amb el tancament de la central vaig tenir la sort d'entrar a treballar com a supervisora d'Operació i Manteniment als nous parcs eòlics.
Francisco Bielsa (Paco), avi de la Sonia.
El cas de la Sonia és similar al del Manuel Ortiz. El seu pare (també Manuel) va arribar a Andorra quan tenia 7 anys i va acabar treballant 32 anys a la mina. L'avi del Manuel va deixar Priego de Córdoba per participar en la construcció de la via del ferrocarril que unia la conca minera amb Escatrón (Saragossa), on s'ubicava la central tèrmica de referència a la zona fins que es va construir la d'Andorra.
- Amb 8 anys ja havia visitat la mina i sempre deia que de gran volia ser caçador i miner com el meu pare.
Després de formar-se i començar la seva carrera professional en una companyia auxiliar, el Manuel va acabar a la central. Amb el tancament de la instal·lació també ha passat a participar en l'impuls de projectes renovables en aquest mateix entorn, com ara la construcció del parc fotovoltàic Sedéis V.
A l'altra punta de la península Ibèrica, a As Pontes (La Corunya), a 900 quilòmetres i nou hores de viatge per carretera d'Andorra, el Víctor Gómez consumeix el seu torn de nit per l'interior de la central tèrmica de carbó que el seu pare va ajudar a aixecar a la dècada dels 70. Originari de Silván, a Lleó, l'Elicio es va desplaçar fins a Galícia per participar en la construcció, a través d'una empresa contractista, d'un dels emblemes de la producció d'energia a escala nacional. Més tard, va ingressar a Endesa per treballar en la que va ser la mina de carbó a cel obert més gran d'Espanya.
- Treballava com a elèctric a l'excavadora número 14 i des de petit una gran part de les converses ja giraven al voltant de la feina... Ell sempre em va animar que enfoqués la meva vida laboral a aquest sector.
El Víctor és enginyer tècnic industrial i les seves primeres pràctiques van ser a la central, al departament d'Instrumentació Electrònica. Aquesta experiència iniciàtica va reforçar la seva idea d'intentar entrar a la companyia. Va arrencar en una auxiliar que s'encarregava del manteniment de les telecomunicacions i des d'allà es va poder fer una foto global de tot el que abastava Endesa a la zona: des de les instal·lacions més evidents, com la central, el cicle combinat o els parcs eòlics, fins a d'altres que passen més desapercebudes com la terminal portuària de Ferrol o les estacions de mesurament de paràmetres mediambientals.
- Van sortir places a la central i finalment vaig entrar a la plantilla.
Va coincidir amb el seu pare uns mesos abans que aquest es jubilés i passés a dedicar tot el seu temps a la família, als viatges i a visitar el seu poble natal, on té una finca amb fruiters que cuida sovint. Tanmateix, quan és a As Pontes i pot gaudir dels seus nets, sempre els recorda com, sota aquesta enorme làmina d'aigua que actualment és el llac, era part de l'equip de l'excavadora número 14.
El punter sobre el mapa torna a mirar cap a l'est. Ens aproximem als Pirineus catalans. A un enclavament únic a l'avantsala de les muntanyes que marquen el camí a Europa. A la Central Hidroelèctrica de Camarasa, el seu responsable, el Marc Miret Olives, també ha recollit el testimoni del seu pare, avi i besavi. És un cas una mica diferent als anteriors, perquè en aquesta ocasió la transmissió d'aquest patrimoni immaterial que és tenir la porta oberta cap a un desenvolupament laboral no ha implicat un canvi de tecnologia, d'explorar la producció amb noves fonts d'energia. La continuïtat és, si és possible, més accentuada en no haver-hi un canvi de negoci.
- Ell és enginyer de Telecomunicacions i treballava en una empresa del sector, tenia el seu càrrec i, segurament, un llarg recorregut professional. Però jo el vaig animar que provés a Endesa i que, si no li agradava, sempre era a temps de renunciar-hi.
Qui parla és el Miquel Miret Montané, el pare del Marc, que va acumular més de quatre dècades entre els murs d'una instal·lació ideada per alimentar el cordó industrial de Barcelona, per donar suport a l'explosió econòmica d'un dels grans pulmons empresarials del país.
- La central sempre ha estat present a la meva vida. Des de ben petit recordo el meu pare despenjant el telèfon quan li trucaven perquè hi havia alguna incidència i la central ara s'ha convertit en una oportunitat per tornar al meu lloc d'origen, per tornar a casa.
Contingut relacionat
El llegat que serem
"El llegat que serem" és un reflex de la transició energètica justa a Espanya a través dels seus protagonistes.
Es tracta d'un projecte patrocinat per Endesa i creat pel fotògraf documental Álvaro Ybarra Zavala. L'Álvaro està sent testimoni del nostre procés de canvi, explicant, a través de les seves fotografies, les històries de les persones que veritablement són protagonistes d'aquest canvi.